Mai he estat monàrquic. Ja quan cursava la carrera d’Història, durant les darreries del segle passat, ens preguntàvem entre companys d’estudis, al bar, quan es donaria aquell punt de maduresa de l’estat, just i necessari, a partir del qual aquest s’atreviria a preguntar als seus conciutadans què volien ser de grans. Han passat més de vint anys des de llavors i la cosa segueix igual o pitjor. Cal recordar, però, que la culpa d’aquest estancament no és de la Monarquia, que continua tenint un paper merament representatiu en la gestió de l’estat. Per als hiperventilats que cada dia es posen les mans al cap pels suposats escàndols reials que transcendeixen a la palestra, haurien d’aprendre que sempre ha estat així, una institució envoltada de més ombres que de llums. «¿Si ya saben cómo me pongo pa qué me invitan?», que diria l’expert. La culpa que tot continuï igual o pitjor, que aquesta pregunta clau que defineix la maduresa d’un estat i de la seva població no hagi arribat, que no se’ns hagi formulat encara avui, és dels de sempre, dels que de veritat desvirtuen la democràcia i tot allò bo que se’n deriva des que va néixer fa mil·lennis a l’Antiga Grècia: dels polítics.
Per avançar com a societat, òbviament, es fa necessari deixar enrere coses obsoletes com les monarquies, però tal com està muntat el sistema, el primer que cal per fer-ho és tenir uns representants i uns governants polítics dignes i competents, amb un nivell intel·lectual que sobrepassi la «subprofunditat» i, per tant, que sàpiguen com fer-ho possible, no per res, sinó perquè només sobre ells recau la capacitat, el poder i sobretot la responsabilitat per executar-ho. Perquè siguem sincers: en més de quaranta anys de democràcia no he vist cap partit treballant o educant la població de valent per promoure un canvi de model. Només generar crispació, enfrontaments i manifestacions inútils. Perquè, sincerament, les imatges vistes la setmana passada a Figueres de groupies monàrquics i antimonàrquics enfrontats en manifestacions paral·leles, a raó de la visita de les filles del Rei al Museu Dalí, un museu que, no ho oblidem, el pare del surrealisme va deixar en herència a l’estat, són, més que surrealistes, de vergonyeta. I encara ho és més que el màxim càrrec representatiu de la ciutat obviï la seva funció principal, que és representar a tothom, agradi o no el que té al davant. Us imagineu un mestre, un bomber o un sanitari no atenent com toca a qui té al davant perquè no hi combrega en la manera de fer o pensar? Jo no, i tinc molta imaginació. Increïblement, els càrrecs polítics i els governants continuen tenint total llibertat per fer el que els surt de l’entrecuix, i ho fan sempre sense cap conseqüència, amb arguments que solen vorejar el deliri o l’estupidesa. I aquí pau i després glòria. Però la corona és el Mal de tot. Doncs mirin, no sempre. Aquí la culpa és dels altres dropos de sempre.
