Llegeixo en un diari que el topless va de baixa. Com que fa temps que no trepitjo una platja, no puc opinar. Els arguments que donen les dones per deixar de prendre el sol amb els pits a l’aire són que estan tipes de mirades que els cau la bava, com si mai haguessin vist uns pits, perquè no volen aparèixer en un vídeo a les xarxes i veure’s exposades a l’escrutini públic, perquè no volen que una mare la renyi: faci el favor de tapar-se, no veu que vaig amb una criatura!
Aquest paper d’àngel custodi em recorda una escena de la pel·lícula Un peix anomenat Wanda. El protagonista i el seu amor han okupat una casa per a la seva aventura. Ell fent cabrioles es va traient peces de roba fins arribar a la situació límit que si l’altra no ha fet el mateix et trobes en un interludi incòmode. En aquestes s’obre la porta i apareixen els propietaris. Ell aconsegueix cobrir-se amb una foto de la família mentre la mare amb un gest que li surt de l’ànima tapa els ulls de la criatura. És un gest que té el seu primer precedent en el moment que els coneguts com a primers pares perden la innocència, se senten despullats i cobrint-se les vergonyes abandonen el paradís.
Viatjo en el temps. Tinc nou anys. A classe hem de dibuixar una làmina d’un home despullat. Per un error tipogràfic –penso– el dibuix no està complert. M’afanyo a restaurat el descuit i conciliar-me amb el creador. El company de pupitre aixeca la mà com s’hi tingués un ressort i avisa al mestre. Al mestre no li agrada la meva creativitat. Se n’adona que un petit descuit ha estat suficient perquè la cosa obscena s’hagi apoderat d’un alumne. Com fer-la fora? La bufetada resulta sonora. El mestre compagina la feina amb l’alcaldia de Figueres. Aviat serà anomenat Procurador en Corts i passarà a la història com a promotor del Teatre Museu Dalí. Altres temps. Temps de nacionalcatolicisme en què Déu, Pàtria i Família eren les tres potes del règim. Eren temps en què els caps de setmana es veia una riuada de color caqui que baixava del castell de sant Ferran i continuava pel carrer de la Jonquera, aleshores el barri xino, i es diluïa pels diferents bordells. Un fet que recorda que en plena època victoriana es calcula que a Londres existien unes vuitanta mil prostitutes, des de les més miserables a les més cares. Segons els historiadors hi havia putes per tot arreu, en els carrers, en els teatres, ens els parcs, en els balls, en els cafès, en els hotels. Només els puritans de pedra picada no veien que la prostitució necessitava una regulació. Els més ofuscats i temorosos de Déu creien que la sífilis era un càstig diví i que s’havia de deixar que enllestís la feina. Si bé l’època victoriana acabà a finals del segle dinou, no va ser fins l’any 1960 quan a la BBC es pogué escoltar de forma clara i contundent Fuck! –fote’t! jódete!– coincidint amb l’alliberació de L’amant de Lady Chatterley de Lawrence de les urpes dels benpensants, que es dona permís a la població per treure’s el cilici i poder dir sense enrojolar-se: cuixa, pits, polla, natges, masturbació... Termes que no es considerava adequat dir-los en societat.
Si bé en el món occidental la conducta sexual ha canviat com un mitjó, conserva el record bíblic de bastar una fruita prohibida. Trobem vestigis de puritanisme en lleis com la d’antiavortament –que si bé per a alguns és conservar una vida, per a altres és un càstig per a la pràctica del sexe lúdic– de l’antiprostitució o la mateixa llei trans quan nega el paper de la biologia en la identitat sexual. Però a pesar de tot, com deia en Voltaire: la naturalesa humana és com un cavall, li dones una xurriacada i torna a galop.
