Gràcies a la causa en què s’acusa la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, d’arreglar contractes, aquests dies s’han fet de públic coneixement diversos episodis que detallen, culpable o no, l’entorn que l’envolta, que no deixa de ser sorprenent. La descripció dóna unes dades sucoses no només de Borràs sinó de la política catalana dels darrers anys, dels seus baixos fons.
La causa es va originar quan, el 2017, una funcionària de Correus va col·locar un sobre a la bústia que no tocava, segons el sumari judicial. Quan una dona va anar a una oficina de Correus a Castellbell a recollir les cartes del seu apartat va topar amb un sobre que venia d’Holanda amb vint bitllets de 50 euros falsos.
La susdita va fer la denúncia i els Mossos van trobar el veritable destinatari: l’informàtic Isaías Herrero, amic de Laura Borràs, que portava la web de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) que llavors presidia l’actual líder de Junts. Herrero adquiria bitllets falsos i els colava en petits comerços. També traficava amb drogues i tenia una plantació de marihuana a casa mentre que, en paral·lel, donava postgraus de literatura. Quin personatge!
Allò va posar en alerta els investigadors que van estirar el fil i van trobar correus electrònics que suposadament posaven al descobert que, entre el 2013 i el 2017, Borràs i Herrero es van concertar per fraccionar els contractes i eludir la convocatòria d’un concurs públic.
Per estirar el fil que no falti. Aquests dies el filòsof i catedràtic Jordi Llovet, que va ser cap de Borràs a la universitat de Barcelona, explicava els inaudits detalls de la seva carrera acadèmica i amb això tornava a obrir el panorama del seu entorn. El professor narrava un interessant episodi, de quan Borràs es va presentar a unes oposicions amb «una delegació de la seva família que va estar cridant i brandant pancartes que deien que aquell tribunal estava arreglat i que estàvem cometent una injustícia».
El cas de Laura Borràs presenta matisos tan descriptius de la política catalana que mereixeria una novel·la. A les portes que el jutge la senti a la banqueta per prevaricació i frau, i encara que sé que no ho hauria de fer, a mi personalment no deixa de semblar-me increïble que una persona que es movia en semblants cercles arribés a Presidenta del Parlament de Catalunya. La seva aparença de catalana pija de dretes, independentista i represaliada, es dilueix. La política sempre és això, una aparença. Però hi ha casos i casos.
