Han vingut els meus fills a visitar-me en l’exili, perquè no se’m faci tan dura la situació. Després de la platja, tot fent una cervesa, els he explicat que el senyor que em ven els pollastres a l’ast és d’Ucraïna, suposo que arribat a Montgó no pel seu amor a cuixes i pits -avícoles, em refereixo- sinó per la guerra.
-El que té de bo la guerra d’Ucraïna és que gràcies a ella s’ha acabat la Covid- fa notar un dels meus fills.
La Covid, és cert. No recordava jo aquella epidèmia que fa uns mesos obria informatius i ens tenia amb l’ai al cor. Des que Rússia va envair Ucraïna, la Covid no existeix per a la premsa, la gent es contagia i t’ho comenta com qui pregunta l’hora, mentre que fa uns mesos corrien al notari a fer testament.
-Avui estaré menys estona a la platja, que he enxampat la Covid i amb aquesta calor, em quedo aplatanat.
De fet, ja la guerra d’Ucraïna també va remetent malgrat el pesat d’en Zelenski, que no vol que l’oblidem encara que per aconseguir-ho hagi de sortir en el Vogue fent morrets al costat de la seva senyora, el proper serà un vídeo porno de la parella damunt d’un tanc. Abans-d’ahir Nancy Pelosi jugava a provocar guerres a Taiwan, ahir entrava en erupció un volcà islandès que al pronunciar-ne el nom sembla que facis gàrgares, i així es van sobreposant les notícies, esperant la tardor en què, diuen, haurem de dormir amb l’anorac posat i menjar-nos els uns als altres com jo us he menjat, tot i que això serà només fins que sorgeixi una nova notícia. Per desgràcia, el procés ja està enterrat i no podem confiar-hi.
-Hi ha també l’inici del curs- apunta el petit dels meus fills, que començarà ESO.
Pobret, està una mica espantat, li dic que no es preocupi, que gràcies al govern, passarà de curs encara que suspengui, i com que ja s’està reformant la selectivitat perquè no sigui tan dura -als pobres xavals se’ls exigeix fins i tot saber coses-, quan li toqui a ell superar-la, ja consistirà només a acolorir un dibuixet sense sortir de la ratlla. O sortint-ne només una mica, tampoc serem tan estrictes. Després arribarà la universitat, això és més fàcil encara, ja sé de professors que actualment aproven a l’engròs per a estalviar-se reprimendes dels superiors, que no pot ser que aquí suspenguem tant, que això és error de qui ensenya, que no s’hi esforça prou, que els nois han de ser feliços. És a dir, bufar i fer ampolles fins que et toqui enfrontar-te a la vida, Ernest.
La reforma no ha arribat encara a la vida real, cosa que podria suposar un ensurt per a la nova generació d’espanyolets que està a punt de descobrir-la, però estic segur que el govern treballa també en això, no deixarà les coses a mig fer, si estudiar és així de fàcil, no ho serà menys la vida. Urgeix modificar la vida perquè no calgui esforçar-se, ni aixecar-se del llit per a anar a treballar, ni lluitar per a assolir objectius, cal aconseguir que les empreses deixin de discriminar els ganduls i els inútils, que tenen el mateix dret que els altres a guanyar un bon sou. Els desenganys sentimentals quedaran postergats, quin horror, i mai ningú podrà emmalaltir, quina por, molt menys morir. Per descomptat, no plourà el dia tinguem pensat anar a la platja.
- Què us sembla, fills meus?
- Que el volcà es diu Fagradalsfjall.
