La relectura del llibre Passejades per Berlín ,de Franz Hessel, ens ha inspirat l’escrit d’avui. El text va ser recomanat pel nostre admirat mestre Walter Benjamin, autor del mitificat llibre El retorn del Flâneur.
Flâneur és una paraula que el filòsof jueu-alemany manllevà al poeta Charles Baudelaire, que evocava els passejants del París del segle XIX, una mena d’espectadors urbans, detectius afeccionats... uns personatges que vaguejaven sense rumb per la ciutat, sense cap objectiu concret, oberts a totes les impressions que se’ls poguessin oferir.
Baudelaire, Benjamin i Hessel foren uns solitaris que rodaren per París i Berlín. Personalment enyoro aquell esperit, quan passejo per la no ciutat gironina que com totes les petites/grans urbs occidentals han perdut gran part de l’encant que Hessel, Baudelaire o Benjamin evocaven en els seus escrits. Es tractava de sentir la ciutat, experimentar-la, moure’s pels seus carrers amb l’atenció el màxim desperta possible, tenir tots els sentits atents, a fi de poder apreciar tots els matisos, detalls, contrastos, les petjades que els carrers guarden de totes les èpoques, del passat i del present.
Costa badar en llocs on el que més preval és el ciment, els cotxes, les autopistes, la pol·lució. La realitat d’avui ens ha dut a llegir Ben Wilson i la seva Metropolis, on explica que la ciutat ha estat el principal invent de la humanitat.
Avui, les grans urbs asiàtiques o americanes com Los Angeles o Nova York pateixen la dictadura del cotxe, unes concentracions urbanes que són uns models horribles i massificats, on per res del món voldríem viure-hi.
Recordem la nostra primera anada a Barcelona amb la mare, als anys 50, alguna sortida cinematogràfica a Perpinyà més endavant. Després vàrem conèixer Madrid, Toledo, Castella la Vella i el País Basc, on hi anàrem per Setmana Santa, a més d’un Aberri Eguna.
Més endavant, als anys 70 i 80, començàrem a sortir per Europa. El Festival de Teatre d’Avinyó, cada any, era una cita obligada al mes de juliol. La ciutat occitana travessada pel Roine és una vila històrico-monumental que en temps de festival era, i encara és, un espai de llibertat on conflueix gent de tots els països.
Dins de l’estat, si haguéssim d’anomenar llocs on hem xalat, parlaríem de València, Còrdova, Sevilla, Granada, Sant Sebastià, Pamplona, Santander, Santiago, Conca, Almagro... i no ens oblidem de les grans capitals europees, París, Londres i Roma, amb els seus grans museus, per no citar Atenes, Viena, Budapest, Praga o Constantinoble.
Les ciutats, els països, s’han de trepitjar i, per conèixer-los una mica, és imprescindible haver fet bones lectures abans. Retornant a Franz Hessel i els seu llibre, Benjamin en deia a la presentació: «El llibre d’una ciutat escrit per un nadiu estarà sempre emparentat amb les memòries, un espai on el record no és la font sinó la musa. Als seus ulls tots els carrers fan baixada, l’asfalt per on camina les seves passes desperten una ressonància sorprenent».
Per gaudir del viatge, és bo conèixer les experiències dels que hi han estat abans; és per això que és un gaudi llegir, per exemple, Els viatges de Marco Polo, la fascinant història del primer occidental que va anar a la Xina, o textos de Henri Beyle (Stendhal), un gran enamorat d’Itàlia que, al morir, feu gravar a la seva tomba el següent epitafi: «Arrigo Beyle, milanese. Scrisse, amò, visse» («Henri Beyle, milanès. Va escriure, va estimar, va viure»).
Nascut a la ciutat de la llum, el poeta Baudelaire fou un enamorat de París, una ciutat que adorava. Va ser ell qui va popularitzar els termes spleen i flâneur. Un altre enamorat de la capital francesa va ser Walter Benjamin, que hi va viure uns temps convulsos que el van dur fins Portbou, on va acabar suïcidant-se i essent enterrat en una fossa comuna.
Tant Stendhal com Benjamin acabaren els seus dies decebuts. L’escriptor de Grenoble perquè, després d’haver cregut en els principis de la revolució francesa, veié com Napoleó traïa els seus ideals quan es va fer coronar emperador de la nova França burgesa-capitalista. Benjamin s’exilià a França fugint del nazisme, a la recerca d’un futur millor. Sent a París, hagué de veure com les forces del tercer Reich envaïen l’hexàgon, la seva França del liberalisme, dels seus estimats Baudelaire i Proust. També tingué una gran decepció amb els buròcrates stalinistes que traïren els ideals socialistes i internacionalistes que ell tant creia.
Som uns romàntics i en el fons aspirem a esdevenir una mena de passejants/viatgers solitaris, com Baudelaire o Stendhal, a la nostra pròpia ciutat. Som dels que ens agrada voltar els diumenges al matí per Girona, una ciutat on ja no queden festes ni revolucions per fer. Deambulem per carrers i places d’una ciutat buida, sobretot durant els caps de setmana d’estiu, quan bona part dels seus habitants, petits burgesos de classe mitjana, estan estiuejant a les seves segones residències de la Costa Brava.
Aquests dies d’estiu, quan la calor estavella les pedres, a vegades sortim a passejar, sense anar a cap lloc concret, com si fóssim uns viatgers sense direcció ni destí. Aquests dies no trobes gairebé a ningú pels carrers, ni amics ni saludats, fins i tot el trànsit rodat és escàs. Aprofitant la nostra condició de jubilat, utilitzem la targeta bus70 i anem a Salt i Sarrià, passegem per les ribes del Ter, les hortes de Santa Eugènia, el Parc Central i, de tant en tant, fem estada en el vestíbul de l’estació, que en aquesta època utilitzem com a refugi climàtic. Mentre recuperem energies, repassem el diari i gaudim observant el personal, gent gran i jove, de totes les edats i països, atrafegats o distrets, amb pressa o amb tota la calma. Ens agrada imitar als nostres vells mestres Baudelaire i Benjamin i pensar que el termidor a ciutat, també és un bon temps per badar i xalar.
