Des de ben jove vaig tenir tendència a pensar i reflexionar les coses. Rumiava el que decidia i llurs conseqüències, però també barrinava què hagués passat si hagués decidit altrament o si hagués establert altres relacions amb altres persones o si m’hagués relacionat d’altra manera. De tant en tant, i especialment a l’estiu, hi ha una pregunta que em faig (crec que no soc l’únic en fer-se-la): com hagués estat la meva vida si m’hagués quedat a viure a Brussel·les o a Washington? Què hagués passat si hagués acceptat aquella feina a la indústria? O si hagués decidit establir una relació amb aquella persona que va creuar-se fugaçment en el meu camí? Òbviament, són preguntes que no tenen resposta. Però més enllà o més ençà de fer anar la nostra imaginació, d’entretenir-nos en hipòtesis impossibles de comprovar, aquests tipus de reflexions són útils per analitzar i fins i tot per verificar quins han estat i quins són els nostres sentiments, els nostres valors i els nostres objectius.
Per exemple, us podeu imaginar què pensaran d’aquí uns anys si els polítics no han pres mides fermes i decidides per minimitzar el canvi climàtic? O als que van decidir embrancar-nos en la frustrada carrera cap a la República Catalana Independent? Com se sentiran al veure que no van prendre les decisions correctes (ells sabran per quins motius)? En el meu cas, les meves decisions o les decisions que no vaig prendre m’afecten a mi i a un petit cercle de persones del meu entorn. En canvi, les actuacions u omissions polítiques del gestors públics han afectat i afectaran a milions de persones durant molt de temps. Què pensaran tots aquells que podien haver pres decisions polítiques que permetessin un futur sustentable i digne a les properes generacions? O que Catalunya no passés pel declivi social, polític i econòmic que estem vivint? A mi m’agradaria que algun dia ens expliquessin per què van prendre aquelles decisions i no les correctes. Algun dia m’agradaria escoltar que van equivocar-se, encara que fos perquè es creien que passaria això o una altra cosa.
Hi ha qui pot argumentar que el que ens passa és l’única cosa que podia haver passat. Fins i tot alguns diran que el que va passar era l’únic que podia passar i que la part positiva d’aquest o d’altres errors consisteix en aprendre aquesta lliçó i reorientar-nos cap a camins més encertats. Francament, els polítics que encara no actuen per parar el canvi climàtic o per adreçar la política catalana cap al consens i la concòrdia, reconeixeran algun dia els seus errors? Si no ho fan, espero que el record del seus errors i llurs conseqüències no els abandoni. Per part meva, m’estimo més pensar que podríem tenir un futur millor si els criteris de sostenibilitat haguessin estat més presents en les decisions polítiques. També m’estimo més pensar que a Catalunya aniríem molt millor si haguéssim optat pel camí de la concòrdia i la col·laboració que va caracteritzar les primeres dècades de la democràcia recent. Però clar, em diran: no ho pots demostrar!
