Els últims dies d’agost estan servint perquè molta gent que va anar de vacances sense voler preocupar-se de la crisi que venia –«que no nos hablen de la crisis, tenemos derecho al verano», va dir Pepe Álvarez– descobreixi amb pànic l’escenari que es presenta davant nostre.
El preu del gas en el mercat europeu el tenim per sobre de 300 €/MWh (divendres va arribar a 339 €) i el preu de l’electricitat a Espanya ha arribat aquesta setmana a 436 €/MWh, pujant per arribar un dia a 500 €/MWh estirat pel preu del gas.
Amb aquest context, l’economia es dirigeix cap a situacions greus. La primera és l’augment de la inflació, avui al 10% però que els estudis economètrics ja situen al 18% a Gran Bretanya pel 2023. I això, és clar, afectarà notablement al poder de compra de la gent i a la producció de béns i serveis. També augmentarà previsiblement l’atur de forma important i afectarà negativament els pressupostos públics amb retallades. A més, la reacció dels bancs centrals per frenar la inflació és la d’apujar tipus d’interès i treure diners del sistema (que ells van posar de forma excessiva per sortir de la pandèmia). En definitiva, ens dirigim cap a una recessió semblant a la dels anys 1980.
Per què puja tant el gas, per què el comportament del mercat és tant exagerat? Que un mercat pugi de 20 a 25, ja és un moviment important, però que passi de 20 a 300, és que alguna cosa molt greu falla. El mercat del gas, com tots els de matèries primeres, és un mercat molt elàstic, que reacciona de forma immediata a qualsevol pressió, essent alhora molt especulatiu, precisament per això. El gas i el petroli es regeixen al món per la relació entre reserves i producció –l’anomenada relació reserves/producció (R/P) determina quants anys hi pot haver subministrament. En el gas aquesta relació ha baixat des de 57,5 a l’any 2000 fins a 48,8 a l’any 2020, cosa que no ha provocat cap canvi significatiu de preu en aquests 20 anys. A nivell internacional el preu del gas es va mantenir dintre valors raonables fins el mes de maig de 2021. Què va passar aquell mes? Que tothom es va adonar que la demanda de tots els productes al món havien entrat en una pressió que la oferta, la P, no podia subministrar, fruit d’una injecció massiva de diner que els bancs centrals havien fet. En el gas també ho va fer perquè Xina, Estats Units i Europa havien decidit tancar el carbó i suplir-lo per gas, sense mirar si n’hi havia prou de disponible. A Europa les tensions amb Rússia anaven pujant, decidint no obrir el nou gasoducte Nordstream 2, fet que es va agreujar el 21 de febrer quan Rússia va envair Ucraïna. El pic va ser de 39 fins a 230 €/MWh. La situació es va normalitzar fins arribar a un valor de 80 que va allargar fins juny passat, quan Rússia va començar a dir que no tindria resolt el manteniment dels compressors de gas, creant el pànic que ha arribat fins avui.
La corba de l’oferta ha aixecat tant el seu pendent que, per tornar a tenir preus assequibles per a l’economia, caldria abaixar el consum dues terceres parts del que tenim ara, i això és impossible del tot: no reduirem el consum a Europa més enllà d’un 25-30%. Per tant, l’acció que pot fer Europa per resoldre la pressió de pànic que fa Rússia no pot ser exclusivament una política de disminució de consum superflu. Recordeu Mario Draghi quan va fer front a l’amenaça dels mercats financers contra l’euro? Els va dir: jo tinc la màquina de fer bitllets i la faré anar el que faci falta per salvar l’euro i per evitar que vosaltres us en sortiu amb la vostra –whatever it takes. Doncs ara caldria fer una acció semblant. Si les indústries que consumeixen més energia (siderúrgia, ciment, química, paper, ceràmica i vidre) tanquen la producció un mes, o una setmana cada mes, i l’administració les ajuda a pagar les despeses fixes de l’aturada, l’efecte sobre el mercat serà el mateix que va fer Draghi. El gas emmagatzemat subterràniament a Europa estarà ple l’1 de novembre i ens dona seguretat fins el mes d’abril, fet que s’hauria d’acompanyar amb una mesura coercitiva com la que proposo.
El 1974 Gran Bretanya tenia una greu situació energètica derivada del primer xoc del petroli, la inflació que va seguir i de la gran vaga dels miners de carbó. El primer ministre Edward Heath va decretar tancar els llums de les ciutats com a mínim la meitat de cada setmana i va introduir el concepte d’estalvi de tres dies limitant l’electricitat a les empreses per ajudar l’economia. Les televisions tancaven a 2/4 d’11 i els pubs també tancaven a aquella hora. Ara Europa podria fer una acció semblant si tanquen els sis sectors més energívors de l’economia, mentre diu ben alt que ho farà fins que faci falta. Les guerres psicològiques s’han de resoldre amb actes de la mateixa magnitud. Però ens falta el Draghi de rigor. L’altra solució, si no es controla el mercat, serà que els clients no paguin, com el moviment anglès Don’t Pay (no paguis) que ja compta amb un milió d’afiliats. Si aquest moviment arriba a França (quan el govern deixi de pagar part de les factures als consumidors, com està fent ara), la crisi energètica a Europa entrarà als llibres d’història.
Passi el que passi, els valors del gas no tornaran als seus valors històrics de 20 €/MWh i caldrà que l’economia vagi ajustant l’ús de l’energia, canviant el gas per aerotèrmia, per biogàs, per biomassa i per hidrogen a la indústria, per més electricitat renovable... un canvi que no es fa en pocs dies però que requereix una pressió considerable, només possible si el relat que l’acompanya és prou gran per fer veure a la gent que cal adaptar la seva forma de consumir. Aquest era el gran absent en el camí que fem de la transició energètica: la transició també és cultural, de deixar de viatjar tan lluny, de consumir el que es necessita i no més, de tenir un oci local, d’agrair més l’ajuda dels amics... i això necessita d’un relat que ho faci entendre. La disminució del poder de compra, l’augment de l’atur, el tancament d’empreses ens ho farà entendre de cop. Érem uns ingenus si pensàvem que la transició energètica la podríem fer sense caure en una crisi important. Ara cal prendre-ho en positiu, aprofitant les oportunitats que la nova situació presenta per fer el canvi de model de societat.