El proper divendres, Salvador Illa encetarà el curs polític a Palafrugell. El PSC es troba en un bon moment i prova d’això és que recuperarà moltes candidatures en les eleccions municipals.
Al llarg d’un parell de dècades, els socialistes dominaren les grans ciutats a Catalunya, mentre els convergents es feien forts a la Generalitat. Eren les dues grans formacions del país.
El procés situà el PSC en una situació difícil. Càrrecs destacats del partit abandonaren i es passaran al camp independentista, on gaudiren de més possibilitats i càrrecs. Fins i tot els grups municipals se’n ressentiren, perdent posicions importants i l’hegemonia en indrets significatius com Lleida o Tarragona, per exemple.
Miquel Iceta fou capaç de resistir. Amb govern del PP a Madrid i independentista a casa nostra, semblava que la davallada del socialisme català podia ser definitiva. Però mentre Convergència desapareixia i Unió també, el PSC superà tota mena de tamborinades i malgrat les hores baixes mantení la marca, la qual cosa no era senzill. No cal oblidar que Ciutadans, amb Arrimadas al capdavant, guanyà unes autonòmiques contra tot pronòstic amb milers de vots del camp socialista.
L’arribada de Pedro Sánchez a La Moncloa fou una alenada d’oxigen per al PSC, tot situant una bona colla de catalans al govern espanyol. Salvador Illa hi va arribar poc abans que esclatés la pandèmia de la covid-19 com a ministre de Sanitat.
Amb una jugada mestra d’estratègia, Miquel Iceta cedí el lideratge del PSC a Salvador Illa, que en les darreres eleccions catalanes superà com a cap de cartell l’ERC de Pere Aragonès i la de Junts de Laura Borràs.
El pacte entre perdedors deixà Illa a l’oposició, però des d’aquell moment es convertí en l’home tranquil en qui confien una gran majoria de catalans. Les seves apel·lacions al diàleg han estat infructuoses. Però avui les enquestes li atorguen més vots que mai.
Es dedica a exercir una oposició constructiva i fins i tot ha proposat pactar els pressupostos amb Aragonès. Però el govern català prefereix la CUP i els comuns. No li han fet cas. El diàleg que proposa contínuament entre les forces catalanes fa tremolar els independentistes. No li volen donar cap mena de protagonisme. És el candidat a batre i s’ha convertit en un líder sòlid.
L’electorat no vol fressa. Exigeix tranquil·litat i afrontar els problemes del país des de la serenor i la calma. En aquest sentit fuig de la cridòria i provocacions de personatges com Laura Borràs, que per tal de marcar figura opta per un histrionisme desfasat.
Llàstima que Pere Aragonès no sigui prou valent i no imiti els posicionaments del PNB, a qui no li tremolen les cames quan ha de pactar el govern basc amb el PSE. D’un acord entre republicans i socialistes només en sortiria beneficiat el país. I lògicament una cosa és governar i, una altra, la ideologia pròpia de cada formació política.
A les properes eleccions municipals, la rivalitat independentista serà manifesta i caldrà veure quins pactes fan uns i altres. Però amb el PSC caldrà comptar-hi, encara que sigui a contracor, o si no, al temps.
El PSC continua amb assignatures pendents. I una d’elles és marcar perfil propi davant del PSOE. No cal trencar res, ni molt menys. Però la marca catalana socialista no pot anar a remolc, i menys ara quan el PP es prepara amb Feijóo al capdavant per a tornar ben aviat a La Moncloa.
Salvador Illa aglutinarà la majoria de vot no independentista, però ho haurà de fer sense deixar de banda molts catalanistes que no es veuen representats ni per Ciutadans ni pel PP. Fins i tot alguns independentistes desencisats poden aixoplugar-se en el lideratge d’Illa.
El panorama polític muta contínuament i avui Catalunya només té dos lideratges consolidats: Aragonès i Illa. Tard o d’hora Junts haurà de reflexionar i presentar una alternativa creïble, però a mesura que passen els mesos va perdent pes en la societat catalana. Salvador Illa és davant de la seva gran oportunitat i les municipals representaran una autèntica prova de foc.