Quan el 17 de desembre de 1921 morí Joaquim de Carles i de Ferrer, llegà la casa Xammar de la plaça del Vi de Girona, més coneguda per Casa Carles, al Bisbat de Girona i el Palau del Mirador de Torroella de Montgrí a la seva germana Maria Dolors, casada amb Robert Robert i Surís. Si bé els tràmits endarreriren l’efectivitat de l’herència i el Bisbat no es va poder fer càrrec de la casa de la plaça del Vi fins al 1934, amb aquesta transmissió es tancava una etapa de segles de presència encadenada de la família de Carles entre la Pedrissa de Pals al segle XV, Torroella de Montgrí i Girona. I més concretament es tancava, principi i fi, la presència directa i la línia hereditària dels Carles a Girona des de 1772 per iniciativa de Martí de Carles i de Quintana i la presència secular a Torroella de Montgrí on pivotaven la major part de les propietats que la família havia anat incorporant per herència, compra o per política matrimonial.
La deixa de tot el patrimoni Carles, el que quedava, al Bisbat de Girona, llevat del Palau de Torroella va comportar la cessió i incorporació de tot l’arxiu de la família a l’Arxiu Diocesà de Girona. I és aquí on hem de situar l’origen de la tesi doctoral de Mònica Bosch Portell sobre «La formació d’una classe dirigent (1790-1850). Els Carles en la societat gironina» que va dirigir la professora Rosa Congost i es va presentar al departament d’Història i Història de l’Art de la UdG el dia 9 de gener de 2019.
Arran d’aquesta tesi doctoral s’han publicat dos llibres de l’autora. Primer, per ordre de publicació Viure de renda: la gestió del patrimoni Carles, 1770-1860 (Girona, Documenta Universitaria-Biblioteca d’Història rural, 2021 i més recentment La formació d’una classe dirigent (1790-1850). Els Carles en la societat gironina (Barcelona, Fundació Noguera, 2022).
Es reprodueix així la relació especial i dialèctica que sempre han mantingut el convent de Sant Domènec dels dominics i el de Sant Martí, dels jesuïtes, ara convertits el primer en la seu de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona i el segon en la seu entre altres activitats de l’Arxiu Diocesà de Girona. Se sumen així la riquesa indiscutible i apassionant dels arxius gironins i la capacitat intel·lectual i formativa de la Universitat de Girona que dona sentit, i ho hauria de fer més encara, justament a la riquesa documental que acumulen i preserven els arxius de la ciutat. Aquests dos llibres són doncs el fruit, un fruit rellevant, del que hem anomenat més d’una vegada «factoria UdG». I Girona, la ciutat i la demarcació, veu enriquida la seva bibliografia amb dues aportacions fonamentals per entendre la interrelació entre la ciutat i el territori, entre la vida social a ciutat i l’activitat productiva a les propietats escampades per territoris diversos. La ruralitat alimentant econòmicament i socialment les dinàmiques de la vida urbana.
La tesi i els dos llibres es proposen de resseguir i analitzar la formació d’un patrimoni molt rellevant de 855 ha que convertirien la família Carles en el segon contribuent de la província i que donaria peu a una nissaga d’hisendats després del trànsit de la condició de pagesos a rendistes i de l’inici pels volts de la Guerra Gran de la utilització del terme hisendats per assenyalar la formació d’una classe que acumularia grans propietats agrícoles disperses i que en el segle XIX assumiria el trànsit cap a la revolució liberal amb una vocació dirigent. Grans dominis de propietat útil sempre sotmesos a la propietat directa molt afeblida de nobles i eclesiàstics. És així com el treball de Mònica Bosch analitza «el procés de conversió dels hisendats o rendistes agraris de les comarques gironines de classe dominant a classe també dirigent en el marc de la configuració del nou ordre liberal». Una classe que abandonaria físicament les propietats tot i mantenint-ne un seguiment i controls acurats a través de l’administrador i que cercaria a la ciutat l’increment del seu prestigi social i l’assoliment d’una nova preeminència social i política.
El primer llibre es concentra més específicament en l’administració i explotació del patrimoni i els seus resultats i és un compendi d’història de proximitat que acosta el focus al detall concret i a la dinàmica pròpia de les explotacions agràries. Recull així les formes d’explotació bé fos de forma directa, bé per cessió a llarg termini dels drets a través d’establiments emfitèutics, bé per cessió temporal de l’explotació dels masos amb contractes de parceria i d’arrendament a preu acotat.
El segon llibre, que és el llibre-marc obre el focus i ens situa en la perspectiva d’una visió més a llarg termini que a través d’una visió més temàtica que cronològica ens acosta als mecanismes diversos d’ascens social, a les estratègies matrimonials, a l’increment del patrimoni, als signes de prestigi social, a les crisis viscudes amb pèrdua de patrimoni a mitjans del segle XIX i la superació i culminació amb una de les principals conclusions: «El segle XIX va ser l’època daurada dels hisendats gironins que assumiren una clara vocació de lideratge polític i social». Fins al punt que entre 1814 i 1856 un 30% llarg dels càrrecs polítics municipals van ser ocupats per hisendats.
És el cas a tall d’exemple de Martí de Carles de Quintana (1721-1804) que un cop traslladat de Torroella a Girona fou nomenat el 1789 diputat del comú; o amb més motiu el cas de Narcís de Carles (1791-1839) que entre 1836 i 1838 fou alcalde de Girona. I molt especialment Joaquim de Carles de Mendoza (1822-1895), tinent d’alcalde entre 1848 i 1851, que fou diputat provincial també i que va ser cridat a ocupar diversos càrrecs de representació social i institucional que l’autora ens mostra en un quadre prolix en una doble pàgina. En el marc de la revolució liberal a la regió de Girona no hi va haver una ruptura social en part perquè els propietaris directes, la noblesa titulada, ja havia abandonat la demarcació mentre que els hisendats hi assumiren el paper més rellevant. En definitiva, com diu Mònica Bosch, la revolució liberal va ser possible per un conjunt de canvis socials produïts amb anterioritat i «durant la conformació del nou ordre liberal els hisendats varen pressionar tant com van poder per fer-se el vestit a mida i van esdevenir un dels grups que varen participar més activament en la construcció jurídica i política de la nova societat de propietaris...».
Amb propietats a l’Alt i el Baix Empordà, el Pla de l’Estany, la Selva i el Gironès, els Carles que havien concentrat els patrimonis i els masos dels Carles mateix, els Puig i els Ferrer, van assolir la notorietat que encara avui desprèn el seu gran casalot de la plaça del Vi de Girona, com vigilant l’Ajuntament i interactuant-hi físicament fins al punt de disposar d’un accés directe al Teatre Municipal des del seu jardí, com a símbol final d’una nissaga i d’una classe extingides.
