He de reconèixer que, a mi, el cinema «de por» sempre m’ha fet una certa por, valgui la redundància. M’ha provocat respecte, potser davant la seguretat que passaria un mal moment. És ben cert que no anem al cinema només a veure comèdies divertides o films evasius. Hi anem perquè sospitem que podem tenir davant grans pel·lícules, actuacions, guions o direccions; històries que ens provoquen emocions, pensaments i que són una expressió artística que forma part de la nostra dimensió cultural. Però en el cas del terror hi has de trobar el punt.
No sempre ha estat així. De petit, a la sessió doble de cinema (8 pessetes a dalt i 12 a platea) del col·legi La Salle de Girona dels diumenges a la tarda, la primera pel·lícula que ens posaven era en blanc i negre. Sovint una clàssica de la factoria terrorífica Hammer o de misteri, sempre amb un punt impostat que feia prevaler la sensació que allò era una ficció. Amb els anys vaig gaudir amb Tiburón de Spielberg i, encara que veiés deu cop seguits El resplandor, de Kubrich amb Jack Nicholson, em continuaria impressionant. Però va arribar el vídeo i es feren pel·lícules sèrie B o C o la part més baixa de l’alfabet, baratíssimes, impossibles d’estrenar en un cinema comercial, en les que sense manies es plantejaven escenes que per a uns eren repugnants i per a altres simplement un atreviment. I amb els videoclubs entraren a les cases.
És el que en diem «sang i fetge», una definició que literàriament es vinculava a la violència manifesta i gràfica i que en el cinema de terror defineix aquelles pel·lícules en què tot es taca de vermell des del primer minut. Curiosament, en el món de la cuina dels pobles, sang i fetge és un plat amb prou adeptes. No estic dient res de l’altre món. La botifarra negra, sense anar més lluny, el propi plat de sang i fetge cuinat, dins del ram de la triperia, totes les opcions culinàries que esclaten al voltant de la matança del porc. I el joc que dona als sofregits, per exemple, dels arrossos de pagès. Com el magnífic que cuinava, incloent aquests ingredients, l’Enric Barris a Can Catofa de Sant Medir. Un arròs substancial.
El fet concret és que dijous al vespre vaig anar al festival de Sitges. Ja fa anys que és el festival de cinema de Catalunya, però la gent el continua recordant com el festival de cinema fantàstic i de terror de Sitges, un dels més importants del gènere. Una vegada, quan era estudiant a Barcelona, amb un grup de companys agafàrem un cotxe, férem la carretera de les corbes del Garraf (l’autopista no era ni un projecte encara ) i anàrem cap a un dels cinemes de la localitat. La pel·lícula era una autèntica fricada. Com que els estudiosos del gènere són exhaustius, he trobat a internet abundantíssima documentació sobre cada edició i m’ha suscitat el lleuger record que es tractava d’una pel·lícula d’un tal Martins, en una mena de Dràcula a la brasilera amb un film titulat Delirios de un anormal.
Durant un grapat d’anys, l’amic i cineasta gironí Edmon Roch tenia un paper directiu al festival i em convidava a Sitges. La sang i fetge havia agafat més pes i era l’època que trobaves constantment presumptes zombis pels voltants del festival. Aquest darrer dijous hi vaig tornar. S’inaugurava el festival amb Venus, del director Jaume Balagueró. Té sang i fetge, és una pel·lícula molt ben feta i a sobre amb una magnífica interpretació de l’actriu Ester Expósito. I vaig poder comprovar com continua plenament vigent el costum de molts afeccionats al gènere d’aplaudir o picar de peus quan apareixen a la pantalla els moments més truculents. I això que era la gala inaugural i una gran producció d’Àlex de la Iglesia i Carolina Bang. Es veu que en algunes sessions de matinada i de pel·lícules més extremes, el terror se celebra de forma molt festiva.
Fa uns anys vaig publicar aquí mateix un article sobre en Chicho Ibáñez Serrador, el creador de Un, dos, tres …responda otra vez, però també de les mítiques Historias para no dormir. El vaig visitar a casa seva quan ja gairebé no sortia i em va regalar un DVD d’aquesta sèrie de terror dels inicis de TVE amb una dedicatòria tremenda: «Amigo Jordi, recuerda que el verdadero miedo está siempre en lo que no se ve». I potser tenia raó. En això i en què la realitat sovint supera a la ficció.