Girona és la meva ciutat, on més anys delectablement he viscut, he treballat i l’he gaudit a pleret acaronant el pas sedós del temps, sense estridències, ni sobresaltats.
Mentre els dies es desgranaven aprenia a estimar-la, perquè des del primer moment em va acollir bé i em va ser fàcil adaptar-m’hi, malgrat la brama infundada de què els gironins viuen reclosos a la seva llar, no són massa afables amb els nouvinguts i poc acollidors. Efectivament, n’he conegut d’aquesta mena; tanmateix, en general em van resultar cordials, considerats i encuriosits, tot i que no els caracteritza el bon l’humor, sempre capficats, i mai vaig saber el per què.
Una vegada en Narcís-Jordi Aragó em constatà aquest tarannà taciturn, estirat i sorrut d’algunes persones grans; ho va atribuir a factors externs com el «murallam», la pedra, la boira, l’absència de vida nocturna i la falta d’un espai social interclassista, com solen ser els casinos de poble.
Em vaig iniciar com a professor de Filosofia a l’institut Vicens Vives i el director, l’Ignasi Bonnín, em va permetre aprofitar la sala de teatre per presentar pel·lícules en sessió de cinema-fòrum. Estudiants d’altres centres també hi assistien. Destaco que em representava un gran plaer fer classes i sortir amb els alumnes.
Al cap de poc temps vaig també vaig treballar a la Salle i als Maristes i els alumnes eren tan agradables com els de l’institut que cursaven el batxillerat nocturn, cap d’ells estudiava massa perquè treballaven tot el dia; tanmateix, benhumorats i promptes per anar a sopar. Hi havia a la classe monges, policies i guàrdies civils i jo era el més jove. Volien el títol de batxillerat superior per exigència de la feina o promocionar-se.
El món estava per fer i nosaltres anhelavem el món millor possible, com l’imaginà Leibniz basant-se en la bondat i omnipotència de Déu; el millor món possible era desitjable i plausible perquè el curs 1972-73 s’albirava un canvi radical, un cop defallís en Franco. Les il·lusions provocaven que alguns estudiants militessin en partits anarquistes o d’extrema esquerra, també hi havia un defensor de los Guerrilleros de Cristo Rey d’en Blas Piñar. Les discussions se sovintejaven a la classe, sempre respectuoses.
Records amables d’aquell període i amb alguns professors, com la Paquita Pasqual i l’Àngel Ripoll, he conservat sempre una bona amistat, igual que amb alguns estudiants. Fa tres setmanes van venir a casa en Miquel i en Ramon, que feia 50 anys que no ens vèiem, em convidaren a dinar i em comentaren les facècies d’aquell curs; ells ho van percebre com estudiants, jo com a professor.
Ara bé, si em remunto al record més antic que servo de Girona em situa als meus set anys dins d’un cotxe a la carretera estreta dels plàtans gegantins, l’antiga via Augusta, dissenyada pels romans que nuava Roma amb Cadis. Aquella recta llarga desembocava en la plaça del Poeta Marquina. Em van ensenyar el Pont de Pedra, el barri antic, pujarem per la gran l’escalinata i entrarem a la Catedral. Que meravellós era tot!
Girona era la ciutat més gran de la meva vida, perquè pràcticament no havia sortit del poble; els pares i la meva germana Marianna m’acompanyaven per internar-me al col·legi del Collell, un centre del bisbat envoltat per un mar de boscos, lluny de qualsevol nucli urbà. Ens quedarem a dinar a Cal Ros i s’ajuntaren a la taula els pares d’un nen, que també el portaven al Collell. Va ser el primer restaurant de la meva vida; tot em sorprenia, em mancaven ulls per atrapar tantes coses que veia; alguns menjaren un bistec de cavall i jo ignorava que fos comestible. El pare me’n deixà provar un tall i no em desagradà.
En aquells anys Girona era una ciutat antipàtica per a la gent d’Arbúcies, excepte pel meu pare, perquè s’hi anava per obligació, per temes burocràtics com renovar el carnet d’identitat o treure’s el de conduir.
Només hi havia els dissabtes un transport públic, conduït per en Quel, conegut com en Matavella, un home bonhomiós i amable en particular amb les pageses, que quan baixaven de l’autocar ell els hi portava els cistells i el convidaven a fer un trago i un tall de fuet. Altrament, cada dissabte parava i anunciava que havia de canviar l’aigua de les olives, el que provocava el rebuig de les senyores que protestaven per la seva vulgaritat i que els joves esclatéssim en rialles. El viatge de Girona al poble es podia fer en dues hores, no obstant ell el feia durar unes tres hores i mitja.
Quan vaig residir a Girona perdurava l’estigma de ser una ciutat grisa, levítica i delicada; no la vaig veure així, sinó que ja insinuava el color i l’alegria de viure i el desig d’acollir persones alienes. Al quart any vaig començar a publicar articles en un diari local.
La meva primera referència literària va ser la novel·la d’en Josep Maria Gironella «Los cipreses creen en Dios», que havia llegit la meva germana Marianna i el meu pare. Anys després li vaig comentar a l’autor que quan tenia 13 o 14 anys l’havia llegit. Què vas entendre? L’argument, les aventures familiars, res de l’aspecte ideològic i reconec que fan venir ganes de conèixer Girona.
En molts pobles hi ha una actitud recelosa als forasters, no obstant uns són més refractaris que altres; la dita aplicada a Girona: «té mala entrada i pitjor sortida»; alguns ho han interpretat des d’un punt de vista arquitectònic, en realitat al·ludeix a un factor psicològic i sentimental suggerint que el començament és ardu, però un cop superat es difícil abandonar-la atès que s’han creat lligams d’afecte amb la ciutat i la seva gent.