Finalment, el milionari i empresari Elon Musk, o viceversa, ha acabat comprant Twitter. I ho ha fet amb estridència i personalitat, com ho solen fer els «pitxabraves» que tenen els milions com a càstig, reorganitzant el consell d’administració de dalt a baix i reduint el nombre de membres, de nou a un únic: el seu. La veritat és que ja em sembla veure al paio entrant a la seu de Twitter amb barret de cowboy, eslips i botes camperes fent, amb els dits, el gest de disparar als babaus del consell al crit de «Al carrer!». Capaç. La veritat és que el personatge té la seva gràcia, no es pot negar. No fa ni una setmana que, després d’uns mesos d’incertesa sobre l’adquisició de l’empresa, de dubtes sobre si es faria o no amb la totalitat de les accions d’una de les xarxes socials més importants del món i, per extensió, la que aglutina el nombre més gran de gilipolles, el magnat sud-africà va acabar amb les especulacions de retirada i confirmava, per fi, que sí, que comprava Twitter per «salvar la humanitat». Tal com sona. Bé, per salvar el món no sé si hi serà a temps, perquè tal com van les coses, però si aconsegueix reduir o eliminar les tones de detritus que infesten Twitter, ja es pot donar per satisfet. El que Musk volia dir en realitat és que durant els darrers anys, Twitter ha restringit massa la llibertat d’expressió i, havent-se convertit en l’àgora pública mundial, es feia necessari reubicar aquesta llibertat d’expressió. Raó no li falta.
L’acord de compra, però, va semblar trontollar a l’estiu, quan Twitter confirmava a Musk, durant un traspàs rutinari d’informació, que més del 5% dels comptes de tuitaires eren de boots. A més, les denúncies d’un antic alt càrrec al Capitoli, acusant la companyia de negligència, ignorància deliberada i amenaces contra seguretats estatals, i en especial per la nul·la protecció de la informació privada dels usuaris, fins i tot un cop han esborrat els seus comptes, o de la sospita que més d’un treballador de la companyia podia estar treballant per a agències d’intel·ligència i governs d’arreu del món, semblaven definitives per adreçar la discussió de l’acord a la justícia. El cert és que aquestes dades no són poca cosa, ja que evidencien la poca transparència d’una empresa que s’ha enriquit amb el mercadeig sistemàtic de la informació privada dels usuaris, potenciant la seva vulnerabilitat i, el més greu, obviant l’existència de comptes artificials i falsos ocults rere pseudònims que han sobreviscut propagant violència, «fakes» i amenaces a tort i a dret. Si això era el nou paradigma de la democratització de la llibertat d’expressió i de la veracitat de la informació, com així han defensat durant lustres quasi la totalitat de polítics i periodistes amb el seu ús desfermat i despreocupat, sigui com a tribuna oficial o font d’informació, l’arribada de Musk, si és per acabar amb tota aquesta merda, més que necessària, és urgent.