Fa uns dies es van fer públiques les primeres imatges oficials de la cinquena entrega de les aventures d’Indiana Jones, entre elles una de Harrison Ford portant la tradicional vestimenta del personatge. La reacció a les xarxes socials va ser immediata, perquè a ningú se li escapa que aquesta serà una de les pel·lícules més esperades (i comentades) del 2023. Però el més sorprenent és que al costat dels que celebraven el retorn de l’heroi i apel·laven a la importància que ha tingut per a la seva cinefília, n’hi havia uns quants (molts, de fet) que atacaven Ford per interpretar-lo de nou als 80 anys. És a dir, que l’atacaven per vell, un fet que no és aïllat perquè s’acostuma a fer befa de qualsevol intèrpret (i encara més si és una actriu) quan reprèn un personatge mític a una edat que ja no es considera adient per al paper. La cosa és que potser no agrada comprovar que els herois envelleixen, però la veritat és que és bo que ho facin i, a més, estiguin disposats a ensenyar-ho. Massa sovint, la vellesa s’amaga de l’escena pública, com si el recordatori del pas del temps ens incomodés, i acabem convertint la tercera edat en un estadi invisible tan de la ficció com de la realitat. Però el cert és que és un mal vici que atempta sobre la nostra identitat col·lectiva. El problema de fons d’aquestes crítiques és que tenen més a veure amb les pors no assumides com a individus que no amb la legitima voluntat d’un actor de tornar a un personatge al que porta més de quatre dècades interpretant. Ford ha estat, és i sempre serà Indiana Jones, de la mateixa manera que la resta de mortals estàvem, estem i estarem destinats a fer-nos vells. Hi ha qui es passa la vida lloant a actrius i actors perquè «es conserven molt bé», però les arrugues i el pes dels anys també formen part de la vida, ens agradi o no. I sí, n’hi ha que estem disposadíssims a saber què li passa a Henry Jones Junior als 80 anys, perquè continua sent un reflex de la nostra imaginació i dels nostres anhels infantils. A la ficció hi ha d’haver gent que té molts anys perquè també n’hi ha en el nostre dia a dia. Aquesta actitud de menyspreu cap a Ford és la mateixa que, des que el cinema es tornà una indústria, ha abocat infinitat d’actrius i actors a abandonar les seves carreres per la falta d’oportunitats. Potser que s’ho facin mirar.
