La unanimitat que genera la construcció d’una estació del TAV a l’aeroport em recorda aquella exigència de principis de segle per instal·lar un PIF (Punt d’Inspecció Fronterer). Pocs deuen recordar la tabarra que van donar els empresaris gironins, sobretot la Cambra de Comerç, i alguns partits polítics, amb el PIF. Era la pedra filosofal per impulsar l’exportació i importació de mercaderies a l’aeroport de Girona. Com que l’empresariat el considerava vital per dinamitzar el comerç exterior, el govern espanyol va acabar acceptant les insistents peticions del territori i el PIF va iniciar la seva activitat l’octubre de 2009. Va durar de Nadal a Sant Esteve. Crec que es van registrar disset entrades, amb unes 25,5 tones, totes de bolets. No es va saber mai més de res de les 1.400 operacions anuals que preveia la Cambra. El PIF, en realitat, va ser un puf. Ni el sector empresarial, ni els partits polítics (CiU, ERC i PSC es barallaven per atribuir-se la seva paternitat), van donar mai explicacions. Una inversió més a la paperera.
Un fet similar està passant ara amb l’estació del TAV a l’aeroport. És una antiga reclamació de la Convergència gironina, que sembla haver acabat assumint tothom, fins i tot els socialistes, no sé si per convenciment, per concedir una contrapartida a l’independentisme català o per tenir-los entretinguts. La sort va ser que en el moment més important, és a dir el que s’havia de decidir on ubicar l’estació de debò del Tren d’Alta Velocitat, es va imposar el criteri de Joaquim Nadal (aleshores alcalde de Girona, amb el PSC) enfront del de Convergència, al capdavant de la Generalitat, que defensava amb dents i i ungles l’opció de l’aeroport. L’estació es va construir al centre de Girona, que és on estan situades a la majoria de les ciutats del món. No com a Tarragona que, en una d’aquelles decisions salomòniques, tan típiques a Catalunya per quedar bé amb tothom, es va construir en terra de ningú, ni a Tarragona, ni a Reus. Un desastre. A Barcelona, CiU també volia que el TAV tingués una estació a Sant Cugat del Vallès. Per sort, tampoc es va fer.
Augmentarà el nombre de vols a l’aeroport per una estació de tren a un quilòmetre de la terminal? Quants trens circularan cada dia? Aniran directes a Barcelona o seran els mateixos que passen per Girona i després s’aturaran a l’aeroport com un rodalies? En fi, ja ens ho explicaran algun dia. Dubto que l’aeroport de Girona, que té les seves limitacions, superi de gaire els dos milions de passatgers que tenia abans de la pandèmia, mentre Barcelona no desviï vols cap a Vilobí, cosa que no ha fet mai.
Mentrestant, estaria bé recuperar les freqüències que tenia l’Alta Velocitat a Girona (i Figueres) abans de la pandèmia. O sigui que els polítics es preocupin per tenir un servei de trens eficient en lloc d’una incerta estació a l’aeroport. A partir de l’11 de desembre, per les diferències entre Renfe i l’operadora francesa SNCF, no hi cap tren programat per travessar la frontera per aquell túnel del Pertús, que va costar una fortuna de diners públics. No és que fins ara es rendibilitzés (darrerament, un tren al dia a París i tres a Perpinyà i escàs trànsit de mercaderies), però, com titulava fa uns dies el diari l’Independant: «TGV a Barcelona: cada cop pitjor». O les escasses freqüències que hi ha per viatjar de Girona a Madrid (o a Lleida o a Saragossa): cinc per setze des de Barcelona, i en alguns casos apareix a la web de Renfe «tren completo», mentre des de la capital catalana sí que es poden comprar bitllets. Ho han preguntat els nostres polítics per què, si agafes un bitllet per anar de Girona a Madrid, surt més car que si en compres primer un Girona-Barcelona i després un Barcelona Madrid? O perquè alguns bitllets de Girona a Madrid costen més de 200 euros, mentre des de Barcelona són més barats. O per què es pot trigar més de quatre hores en fer el trajecte València-Girona en Euromed (amb esperes de gairebé tres quarts d’hora a Barcelona). Primer, millorin el servei ferroviari, el del TAV i el convencional.