El mercat immobiliari ha tornat arrencar amb força i això es nota en el preu dels habitatges ja siguin aquests de compra o de lloguer. Queden encara a la ciutat de Girona esquelets de formigó com ara l’edifici sense acabar del final del carrer del Carme que mostren la cara més amargant de la crisi econòmica que va afectar al país a partir de l’any 2007. A poc a poc, però, promocions que semblaven abocades a una llarga travessia d’un desert inacabable comencen a revifar i la construcció torna tenir el seu paper en el complicat entramat urbà. Feliçment, es van poder acabar els quatre blocs que durant tants anys havien quedat a mig fer a Taialà com a conseqüència de la mala planificació d’una empresa que se’n va anar en orris amb un concurs de creditors que va generar problemes a famílies que ja havien fet pagaments avançats sobre les propietats promeses. I, darrerament, s’ha anunciat la represa dels treballs per endegar algunes de les peces urbanístiques que en el seu moment es varen programar al pla de Domeny. És sens dubte, una bona notícia, no només perquè això demostra que hi ha empenta empresarial, sinó perquè permetrà a la ciutat créixer urbanísticament cap aquest sector oest relligant en conseqüència els actuals nuclis dispersos.
Més enllà, però, dels aspectes positius d’un rellançament de l’economia del totxo, Girona manté somort però tanmateix encara viu el problema que d’un temps ençà s’ha generalitzat entorn la proliferació dels anomenats pisos turístics. Un fenomen que ha sorgit i s’ha intensificat entre d’altres raons per la poca o gairebé nul·la rendibilitat del diner dipositat a les entitats bancàries, la qual cosa ha motivat que molts propietaris veiessin en el lloguer per dies o per setmanes la possibilitat d’uns ingressos molt per damunt dels habituals preus del mercat immobiliari. L’expansió d’aquesta modalitat d’oferiment turístic s’ha concentrat bàsicament al Barri Vell on encara es poden veure nombroses pancartes contra aquesta proliferació d’ofertes de residències temporals. Davant d’aquesta problemàtica, a primers d’aquest any la Diputació va aprovar l’atorgament de subvencions a aquells ajuntaments que vulguin dur a terme estudis sobre aquesta modalitat d’habitatges, ja sigui per promocionar-los o per intentar frenar-los. Entorn aquesta qüestió s’han organitzar jornades i debats però no se n’ha tret l’aigua clara fins el punt que el diputat Lluc Salellas va lamentar que cap dels convidats a participar en aquestes trobades tingués un «mínim esperit crític». La proposta de la Diputació tenia raó de ser ja que davant d’un problema complicat i de múltiples vessants econòmiques, socials i de relacions, segurament convé tenir a mà un estudi tècnic ben elaborat on es detecti la realitat de la situació i aporti pautes concretes per abordar les millors solucions. La CUP, és clar, va votar-hi en contra, al·legant que la institució havia de donar eines als municipis per frenar la proliferació dels pisos turístics sense saber i/o oblidant, que són els ajuntaments i no l’organisme provincial qui té competències per regular aquestes activitats.
És notori l’auge dels pisos turístics que ja s’estan expandint arreu de la ciutat (una pàgina d’internet n’ofereix a Vila-roja afirmant que disposa de pisos «assolellats i molt a prop de la Universitat»). Malgrat que l’Ajuntament ja ha establert un màxim del 15% sobre el total d’habitatges, seria convenient disposar d’un estudi aprofundit sobre el fenomen que ajudi a prendre en un futur proper les decisions més oportunes. Potser s’han d’aturar o potser s’han d’incentivar, però la solució segur que no passa per foragitar els turistes (curiosament, només turistes humils, és clar) com ho està fent l’ajuntament obligant-los a caminar dos quilòmetres per visitar la catedral. Potser els responsables pensen que si no hi ha turistes s’haurà acabat el problema dels pisos, però em temo que no és ben bé això.