Amb poques setmanes de diferència el nostre secretari ens ha redescobert dues obres emblemàtiques de l’etapa inicial de la nostra trajectòria artística. Mentre això passava, un bon amic, el fotògraf Josep Maria Llauger, ha començat a revisitar la nostra pintura, fent-ne una lectura rabiosament actual. Fantasies digitals sobre l’obra del pintor Bosch Martí, que així es diu el projecte, es pot veure en el seu compte de Flickr.
La notícia de la recreació en format mapping que l’ajuntament de Palau-Sator va fer l’any 2019 del destruït mural de l’església romànica de Sant Pere i la dignificació que Ferrocarrils de la Generalitat ha fet, no fa massa, dels dos grans murals en ceràmica anomenats Cosmologia Catalana que l’any 1976, vaig crear per al vestíbul de l’estació de Ferrocarrils a Sarrià (Barcelona), m’omple d’orgull i diu molt en favor dels dos propietaris de les obres que demostren tenir una evident sensibilitat artística i una gran estima i elevat sentit de la cultura.
Dic això perquè aquesta no és l’actitud que m’he trobat més sovint al llarg de la meva ja llarga trajectòria. Més aviat, l’experiència que tinc ha estat tot el contrari.
Descomptant la història prou coneguda de Palau-Sator, he de dir que ara mateix tinc destruïts diversos murals a Girona: El que vaig fer a l’antic municipi de Palau Sacosta (avui C/ Barcelona), la Simfonia Cubana de l’Escola Annexa-Joan Puigbert. El mural No ens toqueu l’estatut de la biblioteca Ernest Lluch encara sobreviu, però el gran retaule contra l’accident de Harrisburg que vaig pintar en el terraplè de Pedret, amb la col·laboració del Col·lectiu Ecologista de Girona, ha passat a millor vida. Es pot intuir encara, però està en un estat lamentable de conservació, la Fàbrica Multicolor de Sant Julià de Ramis.
Un altre obra desapareguda són dos retaules que vaig pintar en un restaurant de Verges, ens els que abordava d’una forma satírica, els pagesos i la Dansa de la mort.
Durant anys vaig fer classes de plàstica a diferents centres escolars gironins de primària. Sovint, quan s’acostaven dates emblemàtiques: Sant Jordi, Onze de Setembre, Setmana de la Pau,... decoraven parets i murs de les escoles amb motius pictòrics que expressaven els més nobles anhels. La majoria han estat obres efímeres. Que sapiguem, avui només perviuen una pintura feta en el pati del col·legi Joan Bruguera i un mural de 30 metres, anomenat Cosmologia Gironina, pintat a l’antiga escola Ramon Turró (avui Col·legi Verd).
Dins la meva vessant de pintor muralista, he treballat, al llarg dels anys, amb el moviment veïnal. Ara mateix recordo dues col·laboracions. Una amb l’associació de veïns de Santa Eugènia, feta l’època en que hi havia en Jordi Creixans, Salvador Llorente, Eduard Herrero i en Pere Blesa. Recordo que vàrem pintar un gran mural per alertar d’un projecte que hi havia per tallar els plataners del passeig.
En aquella ocasió vaig pintar un gran Gerió «nadalon» que es cruspia tot el verd que trobava. L’administració socialista que manava aleshores a la Plaça del Vi no va saber entomar la crítica i el mural va durar poc a l’espai públic.
Amb l’associació de veïns de la Devesa, també hi he fet coses. Amb la gent del Barri Vell també hi he treballat, participant en la campanya contra la proliferació exagerada dels pisos turístics. Recordo que amb el pintor Quim Hugas, vàrem fer una versió actualitzada de la faràndula gironina, pintant uns renovats gegants i capgrossos que representaven les emergents patums de la cultura i la política gironina.
Unes altres obres que no sabem on paren són una antologia de 25 plafons que vàrem fer per a Justícia i Pau sobre els drets humans, o la sèrie sobre la història dels Països Catalans. Ambdós treballs varen rodar durant mesos per diferents pobles i associacions de les nostres comarques, fins que varen desaparèixer.
Una altra obra en parador desconegut és la història del cinema que durant anys es va poder veure a les multisales Catalunya. Ens la va encarregar, al Grup Praxis 75, l’empresari olotí Narcís Agustí.
Altres obres reivindicatives perdudes foren els grans murals que férem en uns llençols quan hi havia la campanya per salvar la vall de Sant Daniel, quan es va proposar el traçat de la variant.
Projectes diversos amb els quals he col·laborat han estat la campanya contra la guerra d’Iraq en la qual també hi varen participar altres col·legues gironins, com ara Josep Perpinyà, Llorenç Carreras o el doctor Pasqual, per no parlar de treballs que he fet en diferents edicions de la Marató de TV3, alguns sota el patrocini de la revista Bon Art. Tot això també s’ha fet fonedís.
Darrerament amb l’incombustible Llorenç Carreras hem creat el col·lectiu Plis Plas, un equip de treball que es dedica setmanalment a fer agitació en tots els fronts. El seu àmbit natural d’actuació es Bescanó. Hem fet coses pels esquellotaires, els presos polítics, el canvi climàtic, contra les guerres, per l’agenda llatinoamericana, la llibertat d’en Pablo Hasél, el Gran Recapte... La nostra activitat no ha passat desapercebuda per grups d’extrema dreta afins als aparells de l’estat, que sovint de nits, amb nocturnitat i traïdoria, han vingut a Bescanó a malmetre, o destruir directament pancartes i murals. Particularment hem sofert les ires dels anomenats segadors dels Maresme que fins i tot han cremat obres nostres i les han exhibit a les xarxes com a trofeu.
Com fàcilment us haureu adonat, segurament soc un dels artistes gironins que té més obra desapareguda.
La temàtica que he abordat a l’article d’avui ve donada perquè, a l’edat que tinc, em començo a plantejar seriosament què passarà amb el meu llegat artístic que encara queda, el dia que ja no hi sigui. De moment, un grup d’amics estan promovent una comissió per ajudar-me a gestionar aquesta realitat. A mi m’agradaria que a curt, mig termini, municipis amb els que hi he tingut vinculació al llarg de la meva vida tinguessin part de la meva obra. Estic pensant en Girona, Palau-Sator, Portbou i Bescanó.