Fa temps que el feixisme creix a Europa elecció rera elecció. Després de cada contesa electoral la majoria de mitjans fan grans reflexions sobre les causes d’aquest creixement. Molt d’anàlisi i molt poca autocrítica.
Després del Brexit es va apuntar a la premsa sensacionalista com els aliats imprescindibles per aconseguir la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Tot emparat per magnats com Rupert Murdoch o la influència d’Steve Bannon, l’estratega de Trump i ideòleg de la internacional de la dreta extrema.
També a Espanya hem identificat certs mitjans que han fet el joc al populisme i han contribuït a l’augment de l’extrema dreta.
El que potser ens ha passat desapercebut és que al no tenir una premsa sensacionalista, la majoria de mitjans nostrats s’han convertit en sensacionalistes. Encara que no ho vulguin reconèixer.
I és que no hem prestat atenció com fins a quin punt els mitjans convencionals de casa nostra també estan contribuint a aquest creixement encara que ho facin d’una manera indirecta però plenament conscients. La paraula màgica és clickbait o com diríem aquí: «carn de clic» a internet.
La crisi del model de negoci del periodisme ha fet que tots els mitjans –tant públics com privats– hagin sucumbit al clickbait com una de les eines per generar flux de visitants a les seves edicions on line. Quants més visitants, quant més audiència més alts poden ser els ingressos publicitaris.
I la manera més senzilla d’aconseguir més clics és a través d’aquelles notícies que criden l’atenció, que generen alarma o que desperten morbositat. Un dels recursos més utilitzats pels mitjans «seriosos» és la violència i la inseguretat. Només cal mirar les xarxes dels mitjans públics i privats i veure com les notícies de successos són l’estrella. Aquestes notícies són amplificades i sovint exagerades només per aconseguir clics a la notícia. Qualsevol mitjà mig seriós s’ha convertit avui en dia en el setmanari sensacionalista El caso i qualsevol notícia que es produeix a escala local és compartida a escala nacional. Si hi ha un vídeo, molt millor. Vídeos de baralles, d’accidents, de furts, són compartits constantment només amb l’objectiu de guanyar interaccions.
A més, hi ha perfils a les xarxes socials que es dediquen a recopilar vídeos i fotos de successos arreu dels país. Aquests perfils, s’han convertit en la pedrera de continguts de molts mitjans tradicionals que de seguida demanen a l’autor del vídeo si els cedeixen els drets per a publicar-ho. I aquí comença la roda. Primer es publica a les xarxes socials i a la web del mitjà. Si és una televisió, després s’emet el vídeo com a notícia als informatius i posteriorment s’envia a un equip al lloc per fer una connexió en directe en algun magazín matinal o de tarda en el qual com és obvi es parla amb veïns tremendament preocupats –ja que sinó no tindria sentit ni la notícia ni el desplaçament–. I òbviament una cobertura que intenta ser poc sensacionalista però que per força ho és, perquè hi ha molt poc criteri de selecció.
Si el mitjà és premsa escrita, després de la compartició a les xarxes socials amb algun titular sensacionalista o alarmant, després es publica a la web –amb alguna enquesta i molts comentaris gens moderats– i finalment, l’endemà en paper.
I això no ho fan aquells mitjans privats que considerem sensacionalistes sinó que ho fa la televisió pública, la ràdio progressista o el diari seriós.
Resultat, la preocupació per la inseguretat, per la immigració es dispara a tot el país –això no vol dir que les dades no indiquin que hagi augmentat la inseguretat i que la preocupació és raonable, però l’alarmisme que es genera no ajuda en res a la societat– i òbviament, qui en recull els fruits és l’extrema dreta. Aquí no hi ha Bannons ni Murdochs, ni Farages, aquí hi ha periodistes i mitjans que sempre es mostren molt preocupats per l’augment de l’extrema dreta però que contribueixen com ningú al seu creixement. Si fossin nord-americans serien tots demòcrates però que pel clickbait, per l’audiència, contribuirien com Fox News a la victòria de Trump.
I aquesta és la nostra trista realitat. Més que anàlisi i reportatges postelectorals sobre perquè l’onada d’extrema dreta que recorre Europa arriba a casa nostra potser seria més necessari una mica d’autocrítica sobre quin rol hi juguen els mitjans públics i privats en aquest creixement. De moment, fan tard i no sembla que els importi gaire.