Al repassar el que he tingut ocasió de contemplar al llarg dels meus viatges pel món, sempre m’impressiona el record de la visita al Salar d’Uyuni, junt amb les ruïnes de Tiwanaku, a Bolívia totes dues destinacions. Uyuni és una llacuna endorreica, situada a quasi 4.000 m d’altura, que amb uns 10.000 quilòmetres quadrats ocupa una tercera part de la superfície de Catalunya. Durant l’època seca, es converteix una planúria de sal solidificada, amb unes cel·les de polígons quasi regulars, sense límit visual i amb algunes petites illes al mig del no-res.
El Salar forma part del conjunt de llacunes alto-andines presents també a Argentina i Xile. És un conjunt ecològic de gran interès i formen part de la xarxa de zones humides protegides pel conveni Ramsar, per a la conservació de les aus.
A què ve parlar avui d’un lloc tan llunyà? Doncs perquè aquestes llacunes se situen a l’anomenat «triangle del liti». És a dir, que les sals que conformen els materials de les formacions geològiques contenen liti en abundància, més o menys difícil d’extreure i sempre per procediments molt contaminants i destructius dels ecosistemes. I donat que, ara per ara, l’electrificació de la mobilitat passa per les bateries de liti i que la producció mundial de liti de l’any passat donava només per a produir deu milions de cotxes elèctrics (quan anualment es fabriquen vuitanta milions a tot el món), les grans corporacions van al darrere de trobar nous jaciments de liti.
L’any 2021, la demanda de liti va superar per primer cop l’oferta d’aquesta matèria primera i va arribar a quasi 38.000 euros per tona, que va suposar multiplicar per quatre el preu en pocs mesos. El liti és la nova ambició del món dels negocis, un cop el petroli sembla que té els dies comptats com a combustible. I els recursos que abans es destinaven a buscar petroli, ara busquen liti. Per tant, no és d’estranyar que hagin posat els ulls en aquest sistema de llacs alto-andins, del que forma part Uyuni.
Això ha provocat el rebuig de les poblacions d’aquells paisatges únics que veuen de nou una amenaça propera de destrossa sota el vaivé de les oportunitats de negoci relacionades amb els minerals per l’impacte que produirà la mineria del liti sobre el medi ambient i l’actual economia basada en el turisme. L’explotació que ara es planteja per part de grans corporacions alienes a les realitats territorial i cultural, impliquen la violació de tota mena de drets de les comunitats locals. Tot sota l’impuls dels governs d’aquests països que ho fan amb la bandera de la sostenibilitat i la transició a energies verdes». Us sona la musiqueta? A casa nostra també hi ha qui defensa sacrificar paisatges i biodiversitat perquè això ens ha de fer més verds.
No obstant, avui no aniré per aquí. La reflexió és que sovint oblidem d’on venen les coses i quins són els impactes que porten associats. Lluirem de magnífics cotxes elèctrics i els governs faran balanços de les tones de CO2 que estalviarem per l’electrificació de la mobilitat; ens sentirem profundament cofois i compromesos amb la lluita contra el canvi climàtic. Però perquè això passi a casa nostra, haurà calgut que a molts milers de quilòmetres hagin utilitzat intensament combustibles fòssils, contaminant aigües i alterant paisatges únics per a obtenir el liti sense el qual, ara per ara, res de tot això seria possible.
Això no és nou. Cap dels nostres mòbils intel·ligents funcionaria sense el coltan que en un 80% procedeix del Congo, on sovint s’extrau sota condicions d’esclavatge. O els diamants en alguns països d’Àfrica. O l’or a Sud-amèrica. O les terres rares a la Xina. O fins i tot, gran part del gas liquat que arriba a les nostres plantes re-gasificadores procedeixen de llocs on s’extrau per fracking, tècnica que està prohibida emprar a Espanya per ser molt contaminant. És a dir, la majoria de les coses que ens fan més verds tenen una part molt fosca que sovint es prefereix no parlar-ne.
En la història de la humanitat alguns grans avenços econòmics han estat lligats a tota mena d’aberracions. Durant molts segles el creixement econòmic es va basar en l’ús d’esclaus, en una producció de béns de consum amb mà d’obra gratuïta. I la revolució industrial s’ha fet gràcies a l’ús d’uns combustibles fòssils, barats, que precisament han acabat provocant el canvi climàtic que suposa l’amenaça més gran a la continuïtat de gran part de la vida a la Terra. Ens hem de plantejar seriosament si la sortida d’aquest atzucac amb allò que alguns anomenen (equivocadament) com transició ecològica no es portarà a repetir errors del passat.
No és un tema estètic. La Terra és un ecosistema únic i finit; els impactes que produïm lluny de nosaltres tenen el mateix efecte global que els que fem a tocar de casa. I quan plantegem alguna acció, s’ha d’avaluar la totalitat del cicle de vida del producte: no val dir quan CO2 estalviarem amb un aerogenerador sense a la vegada calcular el que haurem fet servir per la seva construcció (acer, terres rares, formigó), pel seu transport, per la fabricació dels cables d’evacuació de l’energia, pel manteniment, durant anys, ni la reducció de la captura per la pèrdua de biodiversitat, etc. I sense oblidar el cost ambiental per l’obtenció dels materials necessaris. El liti és un exemple ben clarificador, quan les necessitats del mercat poden acabar amb el Salar d’Uyuni i molts altres ambients alto-andins.
Les energies renovables, ara per ara, no són del tot netes...