Mohamed Amin de l’estat indi de Guyarat es passarà la resta de la seva existència a la presó en haver estat sorprès mentre transportava setze vaques en el seu camió, i no precisament amb la intenció d’oferir-les aixopluc en un pessebre de palla tèbia i unes mans delicades que les munyissin, sinó, com sospita la policia, per portar-les a un escorxador clandestí. És sabut que les vaques són sagrades a l’Índia –com aquí ho era el qui ara es coneix com a rei emèrit que té la intenció d’establir la residència fiscal a Abu Dabi, on no es paga l’impost de la renta, un girar-se d’esquenes, abaixar-se pantalons i calçotets i mostrar les natges ancianes a tots els qui es cregueren que durant el 23-F evità que Franco s’escapés de la tomba i governés durant mig segle més, a la tropa que el saludava amb posat marcial mentre ell tenia la seva ànima de monarca embolicada en llençols humits, i a tots els lectors d’Hola que veien en ell un bon pare de família i un espòs fidel, i ara a Felip VI, que veu com les indiscrecions del pare li han aixafat la guitarra-, però no per una similitud zoològica, sinó pel caràcter d’inviolabilitat d’unes i altres –però en els darrers temps, a causa del nacionalisme i del populisme, eterns companys de fatigues–, de la casta dels bramans, la més excelsa de les quatre que conformen el sacerdoci i la judicatura, el culte als rumiadors s’ha convertit en devoció sacra.
Si la premsa índia s’ha fet ressò de la sentència no ha estat per la duresa de la condemna, sinó pel redactat en què el jutge literalment es fon en elogis amb els excrements de les vaques. A mi el que em causa repulsa és que el pobre noi mori a la presó, més que per uns eslògans publicitaris a què ens tenen acostumats els fanàtics de la identitat i que ens els serveixen les vint-i-quatre hores del dia. Adorna d’aquesta manera el jutge Samir Vinodchandra la sentencia: «el dia que no es vessi ni una gota de sang de vaca, desapareixeran tots els problemes de la terra» o, «la ciència ha demostrat que les cases arrebossades de deposicions de vaca estan protegides fins i tot de la radiació nuclear.» No crec que a qui li espera una vida de reclusió li facin gràcia uns comentaris que en unes altres circumstàncies segur que li causarien hilaritat, perquè hi ha poques coses que superin en comicitat que escoltar una autoritat justificar perquè el seu poble ha sacralitzat a les vaques i no als pops o als llangardaixos. Qui pretén mirar per sobre l’espatlla dels altres, ha de tenir en el seu altar vaques sagrades a qui idolatrar, unes vaques que amb els seus excrements per descomptat també sagrats ens assenyalen el recte camí a seguir .
Resulta enrevessat trobar el moment zero en què la vaca es convertí en animal sagrat. Sol passar en tots els mites fundacionals de les religions i de les nacions amb o sense Estat. Mentre hi ha nacions que fan festa grossa en l’aniversari de desfetes històriques, altres celebren la commemoració de jornades glorioses. Segons l’antropòleg Marvin Harris, en un principi la religió monoteista no prohibia l’estofat de vedella, però l’augment de la població féu necessari la tala de boscos i llaurar terres que abans eren pastura de les vaques, la qual cosa representà un luxe per les classes baixes matar les vaques o donar-les com impost. Altres, per donar una visió espiritual sobre l’origen de la creença, afirmen que fou el deu Krishna que entregà com un obsequi les vaques al poble indi i des d’aquest moment simbolitzen la mare terra, la naturalesa, la fertilitat i l’abundància. El nacionalisme indi no podia ser una excepció pel que fa a l’amor platònic a la terra.