Quan Isla Bryson es deia Adam Graham agredí sexualment a dues dones. El canvi de nom en el registre civil s’efectuà mentre esperava judici davant la perplexitat de la seva ex. Condemnada, ingressà en una presó de dones. La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, sensible al clam que una guilla no podia estar en un galliner, la feu tancar en una presó d’homes malgrat els qui s’escandalitzaren perquè es posava una gallina en un cau de guilles. Quan se li preguntà si Bryson o Adam era un home o una dona, Sturgeon degué recordar que el gat de Schrödinger podia estar viu i mort alhora i optà per donar una resposta fluïda. Una mala temporada la té tothom. Primer el parlament de Westminster li escapça la Llei de reforma de reconeixement de gènere que estableix els setze anys com l’edat legal per autodeterminar-se que es diu, i no perquè sigui una còpia enganxa de la llei trans espanyola –que no es tracta d’obrir un conflicte diplomàtic– sinó perquè es té present l’experiència de Tavistock Centre, la clínica de Londres de les transicions que el Servei Nacional de Salut tancarà aquesta primavera en no tenir en compte els seus professionals, potser perquè no els pengessin el cartell d’homofòbia, que la pressa mai és bona consellera i més quan has de decidir què vols ser de gran, sinó que ho preguntin, en un altre ordre de coses, als damnificats per la modificació a correcuita del Codi Penal, i, en segon lloc, malgrat que el Tribunal Suprem d’Anglaterra li ha dit no a un segon referèndum per la Independència d’Escòcia, ella, mesella, intenta que les pròximes eleccions generals siguin plebiscitàries, o sia, un referèndum de facto, una eventualitat que descarrila per la disconformitat del seu electorat que considera que ara per ara el país té coses més importants en què pensar. El nostre departament de valoració democràtica ha retirat Anglaterra del número u del rànquing, lloc que ocupava d’ençà que Cameron autoritzà a Escòcia a celebrar un referèndum de secessió.
El futbolista Jakub Jankto, del Getafe cedit a l’Sparta de Praga, ha anunciat que és gai i no s’han fet esperar les veus que beneeixen la decisió, veus que tenen fe en la infal·libilitat de l’estadística i en l’amor universal, i altres, procedents d’una caterva que considera que el trípode en què se sustenta la seva vida: família (futbol), pàtria (futbol) i religió (futbol) ha estat profanat per un individu que no s’hauria de considerar futbolista comme il faut, una caterva que pateix la síndrome de la pastilla de sabó que rellisca d’una mà i camina de puntetes entre uns peus paralitzats que es troben a la dutxa, de difícil curació perquè està incrustat en les profunditats del cervell, fins i tot de la gent que ha fet de la correcció política el seu catecisme. Una síndrome que a vegades fa costat a una altra que es podria resumir dient que el diner que es destina a una finalitat noble és mannà que cau del cel. I quina finalitat més noble que fer que el Barça sigui cada cop més que un club! Bé podria ser que no s’hagués comprat cap àrbitre sota els auspicis d’Enriquez Negreira, un detall que honoraria a l’home perquè voldria dir que és capaç de vendre una enciclopèdia britànica de segona mà a Elon Musk, i que deixaria amb el cul a l’aire els presidents i les juntes directives respectives que des de Núñez fins a Laporta han dirigit el club.
Lidiar amb l’adversitat és un art. Sturgeon, en dimitir, ha optat per un ja us ho fareu, el futbolista per seguir en la seva creuada contra la intolerància, i Laporta pretén sortir de l’embolic amb la tradicional conxorxa contra un Barça triomfant i amenaça en querellar-se contra qui difami el bon nom del club.