Em segueix mentre jo trastejo per casa. Parlem del 8 de març, de tota la feina que queda per fer encara. Em dona el seu punt de vista, li dono el meu: no són iguals. Desparo la taula. Exposa les seves raons, jo li explico les meves. Debatem. Desfaig el llit. Coincidim en que excloure els homes no és una bona opció. Per què no acceptem que els homes corrin en la cursa de la dona? Per què no volem nens en la celebració de la jornada de l’esport femení? Per què a alguns sectors els sembla malament que els homes participin en les manifestacions del 8-M? Estenc una rentadora. Em comenta que els nois de la seva edat tenen molt més clar que les feines de casa es comparteixen, que això ha millorat en comparació als de la meva generació. Començo a rentar plats. Li dic que molts homes de la meva generació també ho tenen clar, això. «No com d’altres», li deixo anar. «Ai! Vols que t’ajudi?», em diu, torbada. Ric i li dic que no cal, però li pregunto què diria si, enlloc de ser ella la que ha trigat aquesta estona a oferir-se a ajudar-me, hagués estat un home.
- En un moment de la nit, l’Eugènia i jo coincidim. Ella i jo tenim amics comuns, però no ens coneixem gaire. I només cal veure’ns: queda claríssim que ens movem en mons molt diferents. Em pregunta per la meva vida. «Estàs casada? Tens fills? No sé res de tu». Li explico que estic divorciada. «I no tens parella?», em demana. No em deixa temps de contestar que ella mateixa afegeix, rient: «El mercat està molt malament, eh? No n’hi ha ni un que se salvi!» Jo també ric. Li dono la raó, però matiso que tampoc busco gaire. «Ara, els que he trobat… apaga y vámonos!» Riem juntes. Ara ja no em sembla que siguem tan diferents.
- «Deixa, deixa! Ja ho faig jo!», exclama, mentre es treu l’americana i s’arremanga. Estic movent una taula per poder passar-ne una altra sense complicacions. «No cal, gràcies, ja puc», contesto. «Que no, dona! Deixa que t’ajudi!», insisteix. Jo ja he apartat aquella baluerna fins on em calia. Valoro un moment la situació. «Mira, saps què? Ajuda’m a portar l’altra taula fins aquí», dic. Entre els dos aixequem el moble i el portem en un moment al seu lloc. És clar que també hauria pogut sola. Però així n’hem fet més via, jo m’he cansat menys, i ell s’ha quedat content.
- La Júlia, que viu sola però no està gens sola (igual que jo), em diu que està fins als ovaris de què li preguntin si «encara» no ha «pescat cap nòvio». Fa un glop de vi, encén una cigarreta i, mentre deixa anar al fum, afirma: «És que no m’entra al cap com pot ser que la gent encara pensi així, t’ho juro». Brindo amb ella, i li dic que a mi em fot d’una mala llet immensa que em preguntin com pot ser que, tants anys després de separar-me, no hagi «refet» la meva vida. Com si les nostres vides no fossin prou plenes. Com si no tenir parella oficial ni família no fos sovint molt més divertit que estar casada i emmainadada. «Jo crec que, en el fons, ens tenen enveja», conclou la Júlia. I tornem a brindar.