Aquest inici d’any hem començat fent marxa enrere en moltes coses. L’empitjorament de l’economia mundial ha actuat com a fre general i ha començat a qüestionar coses que teníem assumides fins avui. Hem comentat en aquesta mateixa columna que el primer impulsor de la inflació que tenim van ser els bancs centrals d’Estats Units, Europa, Xina i Japó, aportant el doble de liquiditat al sistema. Això ho fan comprant deute de l’estat i a través dels bancs privats, amb els tipus d’interès corresponents. El món ha portat massa anys amb tipus d’interès baixos, fins i tot negatius, amb l’argument que calia donar impuls a l’economia. Ho ha fet tant, s’ha dopat de tal forma l’economia, que aquesta ja no sap funcionar sense aquesta medicina, creant bombolles a tort i a dret, impulsant instal·lar més producció que la necessària, que alhora exigeix augmentar la demanda per satisfer la producció. La pandèmia va crear pànic als bancs centrals, sabedors de la dependència que el sistema té de la liquiditat i van doblar la seva acció. El resultat va ser que l’economia mundial va passar de tenir una liquiditat de 20 bilions de dòlars a març de 2020, fins a 30 bilions el juny de 2021. A l’abril 2021 ja es va començar a veure l’efecte sobre la inflació subjacent, moment en el que els bancs havien de començar a anar disminuint progressivament l’aportació. Però no va ser així, l’aportació de liquiditat es va mantenir alta fins el mes d’abril de 2022, moment a partir del qual va començar, tard, la baixada de líquid per frenar una demanda que anava desbocada. Però, ai làs! Al mes de novembre de 2022 els bancs centrals frenen l’extracció de liquiditat i la inflació subjacent, que ja donava símptomes de control, torna a pujar lleugerament. Els bancs han fet marxa enrere per por d’entrar en una recessió sistèmica i sembla que ens deixaran amb una mínima dosi a la vena per continuar fent, tot i que això signifiqui que la inflació no baixi del 4%.
Els bancs esperaven que la baixada dels preus de l’energia en el mercat mundial seria suficient per posar ordre a la inflació. Però no, el gas ha fet un gest de baixar fins a 40 €/MWh i divendres ja va tornar a pujar fins 54 €/MWh, i els drets de CO2 s’han enfilat fins 105 €/tCO2. Només el carbó continua la seva baixada fins a 180 €/t (lluny encara dels valors històrics de 100 €/t). I l’electricitat a casa nostra ja dona símptomes de primavera, amb preus inferiors a 2 €/MWh i amb una mitja al dia d’ahir de 30 €/MWh, quan fa un any teníem preus de 245 €/MWh. Podríem dir que la baixada és notable, però no suficient, per frenar els preus al nivell on eren abans de la crisi. Escolto tothom dir que els preus del carboni han de baixar per ajudar l’economia a recuperar-se. És una manera de dir «deixem la transició energètica per més endavant, ara recuperem l’economia». La mateixa reflexió l’han fet els alemanys aquesta setmana quan han dit que no s’han de prohibir la venda de cotxes de combustió el 2035 perquè ja trobaran un combustible sense CO2. Tothom vol fer marxa enrere, sense veure que, si no continuem amb velocitat el camí de descarbonització, els efectes encara seran pitjors.
Amb aquest dilema al cap, m’he preguntat què en deu pensar de tot plegat la intel·ligència artificial Perplexity (una web de intel·ligència artificial). Li he qüestionat si hauríem de fer marxa enrere en l’actual camí de transició energètica que hem començat recentment, al que m’ha contestat que aquest és un procés irreversible que implica la planificació de petits retocs al model existent i la incorporació de tecnologies noves i renovables. La intel·ligència artificial opina que no es pot fer marxa enrere perquè la transició és necessària per garantir un futur més sostenible. Veient que la resposta era força acadèmica, li he preguntat com pot la transició energètica afectar l’economia. I em diu que la transició pot afectar el preu de l’energia, que pot posar en risc la competitivitat de les empreses i el poder adquisitiu dels ciutadans, però que també pot ser una oportunitat per certs sectors com les energies renovables, la tecnologia verda i la mobilitat sostenible. Continuant el debat amb la màquina, li he preguntat si haurem de sacrificar el creixement de l’economia per fer la transició, i m’ha tornat a insistir que la transició no significa un sacrifici al creixement, que pot ser una oportunitat per a un desenvolupament sostenible i responsable. Amb més preguntes ha subratllat que la transició no té perquè ser un llast per l’economia, fins que li he plantejat que, si el gas baixa per sota de 50 €/MWh certes inversions de descarbonització (per exemple, el biogàs) no es podran rendibilitzar, ha reconegut que si s’assoleix un preu del gas inferior a 50 €/MWh es podria veure afectada la rendibilitat de la producció de biogàs o syngas, però que hi ha altres factors a considerar més enllà de la rendibilitat econòmica, com la sostenibilitat. Veient que no sortia d’aquí, li he plantejat si pensava que seria necessari una baixada col·lectiva de demanda, és a dir, tornar-nos frugals. La seva resposta ha anat en la mateixa línia: per fer la transició no cal cap reducció de la demanda o una tornada a un estil de vida frugal. La transició és una oportunitat... Finalment, li he plantejat que el pes de l’energia sobre el PIB a Catalunya va ser del 4% el 2019 i del 11,4% el 2022, i la seva resposta és que, si aquesta energia prové de l’exterior per preus volàtils en el mercat internacional, pot tenir efectes negatius sobre l’economia i sobre la seguretat energètica. «Ara ja ens hem entès», li he dit –«et sembla que el creixement del país pot ser baix o zero?» La seva resposta és que, si un país té una alta dependència energètica i el pes de l’energia sobre el PIB és elevat durant anys, això pot limitar les seves oportunitats econòmiques i afectar negativament el seu creixement, limitant la capacitat per innovar i per desenvolupar noves tecnologies energètiques.
El resum és que la màquina beu del que hi ha publicat al món i que, per tant, és un bon indicador per copsar que no hi ha prou sensibilitat col·lectiva front la urgència de disminuir la dependència de combustibles fòssils per no posar en greu perill l’estat del benestar.
Així va el món, despistat, dubtant quin és el camí correcte, si hem de fer marxa enrere i procedir a fer una transició interruptus.