Els no-llocs de Girona són llocs que pocs saben que existeixen i que la ignorància de la resta els manté en una mena de realitat paral·lela. Ubicacions de la nostra ciutat on els que hi assisteixen poden gaudir de certa desconnexió i anonimat, un luxe cada cop més escàs.
Per al tercer no-lloc d’aquesta columna em vaig proposar rastrejar la biblioteca que existia al novè pis de l’Hospital Trueta. Era breu, resumida en unes quantes prestatgeries amb novel·les de tota mena de gèneres, en català i castellà. La seva existència ja era diàfana fa uns anys, però les reformes a l’hospital, segons vaig saber aquesta setmana, van aconseguir que s’extingís i passés a ser de debò un no-lloc, aquesta vegada sense més accés que la memòria.
La vaig conèixer per casualitat, quan va néixer la meva filla, el 2009, i vaig passar tres dies dormint a l’hospital. Desvetllat, una nit vaig decidir explorar l’hospital, trobant a l’últim pis una estranya capella i, a banda, la biblioteca.
La segona vegada agonitzava un amic malalt de càncer i en l’espera vaig recordar el novè pis i vaig pujar a buscar un llibre. Com la primera vegada, allà no hi havia ningú, un podia prendre un volum i després tornar-lo sense més ni més.
Més tard, recent divorciat i més sol que la una, tornaria a aquell lloc molts diumenges en què la resta de les biblioteques de Girona estaven tancades. Ho feia a la tarda nit, agafava un llibre i després baixava i me’l quedava llegint en algun dels seus passadissos.
No va ser poca la meva sorpresa quan hi vaig tornar a pujar, pocs dies enrere, i ja no hi eren, ni la capella ni la biblioteca. Hi havia una altra biblioteca, però de ciències, mèdica, tancada al públic. Res de novel·les. Simplement havien aconseguit passar al record, l’última baula dels no-llocs, sense cap notícia que esmentés la seva desaparició, i encara em segueix semblant una desgràcia.
L’associació catalana Biblioarreu havia pres el relleu, portant una miniblioteca amb rodes a l’hospital per a la gent internada, com a extensió de la Biblioteca Pública Carlos Rahola. Però no va poder saltar la barrera de la covid-19, pel que va acabar just fa tres anys, i no es va reprendre. Una altra veritable pena.
Els llibres no deixen de ser un consol, per a qui té l’alegria de rebre un fill o la tristesa d’acomiadar un amic, i que aquest consol ja no hi sigui és com deixar-te mica més orfe. No m’agraden els hospitals. A qui? Una simple biblioteca el feia menys greu, menys sever. Ara sí que és un no-lloc del tot, la biblioteca del Trueta.