«Succession»

S’ha estrenat la quarta i última temporada de Succession, segurament una de les sèries en emissió que millor explica l’evolució moderna de la ficció televisiva i també tot un mirall de fins a quin punt a l’espectador li agrada recrear-se en les misèries alienes. Sobre el fet que sigui la darrera, un apunt important: ja tocava que els creadors d’una sèrie d’èxit tinguessin clar que és millor acabar una cosa a temps que no allargar-la fins a l’extenuació. És evident que si haguessin volgut la podrien haver estirat tres o quatre temporades més i els fans ho haurien celebrat com una victòria esportiva. Però les històries, i les serials encara més, requereixen de decisions valentes com aquesta per esdevenir compactes, coherents i funcionals. Sobre els motius pel qual l’hem seguit amb fruïció, el més vistós és que Succession no deixa de ser la conseqüència lògica d’un vell fenomen televisiu, el dels retrats de clans benestants que es dediquen a amargar-se la vida sense miraments. L’anàlisi d’aquest subgènere és una veritable síntesi de la història de la televisió des dels anys 70 fins a l’actualitat. Hi cap des de Hombre rico, hombre pobre fins a Dallas, passant per Trust, Billions o Nissaga de poder. Totes aquestes sèries tenen en comú que s’erigeixen en una finestra indiscreta cap a les vides de multimilionaris que han perdut l’ànima en el camí cap a la fortuna material. Viuen per preservar i incrementar el seu volum de riquesa, trepitjant tot aquell que se’ls posa pel davant i convertint les emocions en una arma de destrucció massiva. Ens agraden tant els que reben i miren d’alçar-se, que a Succession s’encarna en la figura de Kendall, com els Alfa que arrasen amb tot, que aquí és el seu pare Logan. Ens encanta veure’ls renunciar a qualsevol repunt de sentiment per destruir la moral de l’altre, un plaer que augmenta exponencialment per la consciència del seu vincle de sang. En el fons, sèries com aquesta fan forat entre el públic perquè ens serveixen de recordatori que les baixeses són patrimoni col·lectiu i la vida del privilegiat és propensa als mateixos càstigs que patim la resta de mortals. Per tot això els Roy, una nissaga en què costa de trobar éssers que actuïn per cap altre motiu que no sigui l’ambició, s’han convertit en aquells parents que no et venen a les celebracions íntimes perquè es comporten com si fossis l’ovella negra de la família. Si acabarà a un nivell altíssim és perquè els seus guions poden semblar hiperbòlics i satírics, però al final il·lustren unes quantes veritats.