«Limpieza, orden y felicidad» no és l’eslogan del govern d’alguna distopia d’Aldous Huxley, sinó el títol del llibre que acaba de publicar Begoña Pérez, La Ordenatriz, després de l’èxit que ha tingut a les xarxes amb les seves receptes per tenir una casa neta i endreçada
Senyora Ordenatriz, imagino que casa seva deu estar impecable.
Amb set fills? Impossible. Almenys he aconseguit que estigui digna, això sí
Això seu amb l’ordre i la neteja no serà un trastorn?
No, no, intento tranquil·litzar la gent, fer-li entendre que potser no porta la vida prou ordenada. Els dic: si no t’agrada com està casa teva, no passa res, a poc a poc això pot canviar. Res de desanimar-nos quan veiem com tenim la casa: mirar endavant tenint en compte el present.
Amb set fills s’aprèn per força a dur una llar?
Sí, necessàriament un es fa pràctic, eficaç i ràpid. I en aquest ordre (riu).
Recomana tenir set fills, així serem pràctics, eficaços i ràpids?
He, he, cadascú té els que vol o els que pot. Tenir set fills és meravellós... però és molta feina, no el vull enganyar.
Sort que en algunes coses de la llar ens ajuda el govern: ja ens fan la cistella de la compra.
Jo sóc del parer que cada persona és diferent, i cadascú ha de tenir la seva vida i les seves conseqüències. A mi, amb nou persones a casa, segur que no em valdria.
La meva mare em llença samarretes que encara guardo a casa seva. Com ho puc evitar?
Si no les fa servir, potser s’hauria de desfer d’elles.
Els tinc estima.
Faci’ls un bon comiat. Primer trobava una burrada acomiadar-me d’objectes: no li diré adéu a una cadira. Al final he vist que el cor s’enganxa a alguns objectes i per això ens costa despendre’ns-en. L’excés de coses ens dificulta mantenir l’ordre. Quan ho tenim tot ordenat, també se’ns ordena el cap.
Començar és el més difícil?
Si tens clares les coses i saps prioritzar, pots anar cap al que de debò importa.
Per les vegades que l’he vist, diria que té mania sobretot a les taques.
Durant la pandèmia la gent estava més a casa i s’adonava de la taca a la butaca, de la porta que no tanca bé... Com que jo no podia sortir a ordenar cases, vaig començar a penjar a Internet els meus propis desastres. Vaig explicar el truc de la laca i va tenir molt d’èxit.
Expliqui’l, que no el conec.
En la pandèmia, les dones ens tenyíem a casa, i ho tacàvem tot. Vaig recordar que fa anys una perruquera em va dir que el tint se’n va amb la laca. Ho vaig provar i marxava totalment. Vaig ensenyar-ho en un vídeo, i va tenir un piló de visualitzacions. Així que vaig continuar ensenyant trucs de neteja, la gent se’ls anava passant... I així va sortir el llibre.
No es va espantar, de l’èxit?
Encara al·lucino, quan vaig començar era més per autoajuda que res més. Continuo essent el meu desastre particular. M’agrada ajudar altra gent, però la primera finalitat era ajudar-me a mi mateixa.
O sigui, que hi ha molta gent que té la casa feta un fàstic.
El que passa és que no tenim temps. i no li donem importància fins que de cop te n’adones. Però a tothom li agrada tenir la casa bé i les coses netes i ordenades.
La pitjor cada és la d’un home sense una dona que posi ordre?
M’enduc moltes sorpreses. Potser els homes són en general menys curosos amb la neteja, però el que és net i ordenat, ho és tant com la dona que més.
