Teresa Sagrera i Ramon Gasch han escrit a quatre mans «Llaços de sang», una novel·la sobre les heroïnes de Santa Bàrbara, que van col·laborar en la defensa de Girona durant els setges francesos. Tots dos autors presenten el llibre aquesta tarda (18h) al Museu d’Història de Girona
No li agradaria, ser francesa?
En el llibre queda palès que el que venia de França al segle XIX era molt més avançat, tenien idees més liberals. n aquell moment segurament jo hauria sigut una afrancesada, com la Rosa de la novel·la.
Ens vam defensar massa, els gironins?
No sé si us vau defensar massa. El que està clar és que amb les poques forces que tenien, hi havia poques possibilitats. Segurament el més assenyat hauria sigut rendir-se, pactar una bona solució. S’ha exaltat i glorificat durant molt temps el paper d’Álvarez de Castro, però va conduir els gironins al penya-segat. Si no hagués aguantat tant, no hauria mort tanta gent.
Qui eren les Bàrbares?
Va ser la primera unitat militar femenina d’Espanya. Consten com a constituïdes a partir de juliol de 1809, quan ho va aprovar el general Álvarez de Castro, tot i que està documentat que ja van actuar un any abans.
Què feien durant els setges?
El seu objectiu principal era socórrer els defensors de Girona, duent-los aigua, i aiguardent, fent les primeres cures, portant els ferits als hospitals... Però si es donava el cas també s’enfilaven a les muralles a fer el que calgués.
Un pensava que a la guerra les dones servien només per a fer d’infermeres. O de conductores, tirant llarg.
Un dels motius pels quals en el llibre vam decidir posar la mirada sobre les Bàrbares, és perquè les guerres s’expliquen quasi sempre des de l’òptica masculina. Encara actualment, costa parlar del paper de les dones a la guerra. Com a 50% de la societat, han participat sempre en les guerres, d’una o altra manera.
Hi ha diverses maneres de participar en una guerra?
Com a víctimes, està clar, les dones hi participen igual que els homes. Però quan s’ha atacat un territori, s’han hagut de defensar, encara que no formessin part de cap unitat. Han hagut de plantar cara per defensar els seus, per defensar casa seva... Sovint per sobreviure.
Es diuen Bàrbares per salvatges?
Es diuen Bàrbares perquè Santa Bàrbara és la patrona dels artillers.
Ho sé: està parlant amb un artiller.
He, he, així no li haig d’explicar qui és la patrona.
És una barbaritat que alguns gironins no coneguin les Bàrbares?
No és una barbaritat, és una llàstima. Com tantes dones anònimes les Bàrbares han quedat amagades en el temps. I a Girona encara es coneixen una mica. Fora de Girona, ben poca gent.
Ha vist la pintura «La companyia de Santa Bàrbara»?
Vam anar a veure-la, a l’antic hospital de Santa Caterina. És un document important, normalment en els quadres de guerra, si hi apareixen dones és de manera anecdòtica. Aquí surten en primer i segon pla, protagonistes.
Hi ha algun motiu pel qual valgui la pena vessar sang?
Crec que no. En general, les dones lluitem per la vida. Alguns homes, en canvi, tendeixen a lluitar per la mort. Això ens diferencia força, potser perquè les ones hem portat la vida a dins. Encara actualment, la majoria de dones que lluiten, ho fan per a defensar-se o per a defensar els seus.
Millor aquest llibre que el d’en Galdós sobre els setges e Girona?
Són diferents. «Gerona», d’en Galdós, no deixa de ser un cant a la -segons ell- resistència heroica de la Girona immortal, i a l’Álvarez de Castro com un heroi. Nosaltres pensem que no va ser un heroi, la majoria d’historiadors opinen que no valia la pena aguantar tot el que es va aguantar, per acabar perdent la meitat de la població. No diré que el nostre llibre sigui millor, ni tan sols em goso comparar a un escriptor com Galdós, però si més no aporta una visió més actual.
Es va lluitar més per preservar uns privilegis que per patriotisme?
I perquè hi havia molt sentiment antifrancès, hi havia hagut ja força enfrontaments anteriors.