Amadeu Casellas

De ben jove, amb només catorze anys, quan es precipitaven les coses els darrers temps del franquisme, Amadeu Casellas es va fer anarquista. Va començar a treballar i a adquirir la consciència ideològica que molts no tindran mai. Eren anys de lluites armades, de grupuscles de tota mena que volien canviar el món, i Casellas s'hi va apuntar. Va atracar bancs, però mai no va ferir ningú. Dels botins en feia tres parts, una per al grup anarquista al qual pertanyia, l'altra per a famílies necessitades (les crisis en aquells temps presentaven pocs altibaixos: se succeïen) i l'altra per a ell. Va entrar per primer cop a la presó el 1979. Des de llavors no ha deixat de denunciar ni la violència carcerària, ni el despotisme intern, ni l'arbitrarietat que suposa deixar a mans dels funcionaris l'aplicació de la llei. La llei, quan passa les reixes de la presó, es torna silicona. Si caus bé a la direcció i no et queixes, els beneficis plouen, si protestes i exigeixes els teus drets, totes les restriccions són poques. "Ja és hora que els drets humans entrin a les presons catalanes" -demanava en una entrevista. Les vagues de fam que ha protagonitzat són tantes que costa seguir-li el compte. Només demana el que de dret li pertoca: el tercer grau, escamotejat amb insistència. La darrera vaga de fam és a punt de vèncer-lo. Artistes i altres persones vinculades a la cultura han signat un manifest demanant-ne la llibertat. És l'enèsim acte en defensa dels drets d'un pres que ha complert amb escreix la condemna.

El greuge comparatiu és inevitable i esgarrifós. Encara tenim glaçat el somriure de Millet anant a declarar. De tant en tant convindria que les decisions judicials i la moral col·lectiva coincidissin.