Veure jugadors del Girona convocats amb les seves respectives seleccions era quelcom realment estrany els últims anys. Marc Bernaus amb Andorra i Ranko Despotovic van ser alguns dels últims casos. Amb l'ascens a Primera Divisió, el ventall s'ha ampliat tant que Stuani i Bounou, si no passa res d'extraordinari, tenen un peu i mig a la convocatòria final de l'Uruguai i el Marroc per a la gran cita. Serien els dos primers jugadors del Girona en una fase final d'un Mundial, però no pas els d'un equip gironí. El pioner va ser Pepe Herrera, també uruguaià, que va disputar el Mundial d'Itàlia 1990 com a jugador del Figueres. Herrera va signar una notable temporada a Segona A en un any en què el conjunt alt-empordanès va tenir tres entrenadors (Joaquín Peiró, Paco Martínez i Jaume Olivé). Les seves actuacions no van passar desapercebudes per al Càller, de la Sèrie A italiana que va moure's de pressa per incorporar-lo. De fet, en una ràpida gestió de Paco Casal, l'agent del jugador, el conjunt sard va tancar l'operació a la concentració charrúa a Udine, poc abans del partit de vuitens de final que l'Uruguai havia de jugar contra els amfitrions. L'acord es va tancar per 30 milions de pessetes (180.000 euros).

El Figueres va guanyar-hi uns 10 milions, ja que l'estiu anterior n'havia pagat entre 15 i 20 a Peñarol. Herrera va estar-se cinc anys al Càller i després va jugar a l'Atalanta i al Cruz Azul mexicà, abans de tornar a l'Uruguai.