Aquest estiu recomanem als gironins amants de l'art i de l'arqueologia retornar als desconeguts Banys Àrabs. On podreu visitar la singular exposició "Reconstrucció", de Manel Palahí. Bronzes i ferros dialoguen amb les mil·lenàries pedres -espais- ruïnes de les restes històriqes urbanes més insòlites de la Undaris, Gerunda, Girona. No amagaré novament que sóc un vell amic, íntim admirador -propagandista- crític de l'obra escultòrica, poema visual de Palahí. I que el considero un dels creadors gironins més inquiets, preparats i productius. Si un sector no ens en fem ressó passaria com desconegut per altres nuclis de crítica cultural-artística malgrat haver exposat sobretot des del 1996.

Repassant la seva trajectòria personal ha acumulat un bagatge intel·lectual important: estudis filosòfics, teològics, literaris, psicològics no només per haver passat pel seminari de Girona, planter indiscutible de tants talents, sinó pels seus compromisos socials posteriors i persona amant de la formació permanent en camps educatius i terapèutics sense oblidar tenir un peu sempre al món creatiu, artístic i autodidacte.

Aquest intel·lectual activista tastaolletes des de jove, pels secrets artesanals del paper i l'art de relligar llibres de l'ofici familiar, podem dir que des de totes les èpoques és un artista experimental de centenars d'obres i d'estils, conegut per molts pocs, fins que s'ha centrat en l'escultura. Ara el veiem com un dels més propers i seguidors als artistes gironins com són la traspassada Emilia Xargay i els veterans Domènec Fita i Torres Monsó. El veiem com un digne continuador de la modernitat i de l'esperit experimental de tots ells, de Brossa i de Julio González i l'Alberto. I a més pel seu domini de la llengua-pensament després també resulta un artista-pensador-poeta juganer-alquimista que no només sap transmutar els materials vells o en desús en obres -poemes plens de contingut estètic - conceptual-filosòfic sinó que va creant-reciclant noves col·leccions, reflexions plenament d'actualitat. En aquest camp i en poc temps considerem que és un dels artistes més dotats entre els artistes gironins i, qui sap si va continuant, entre d'altres més universals. Les seves intriga i observació del llenguatge són una de les seves "debilitats" i, li dic, hauria d'escriure més.

I el nostre entusiasme per la persona i obra d'en Palahí ve d'observar-lo en la segona visita que faig a aquesta sensacional mostra en la qual ell ens fa de guia. És un goig sentir com s'explica aquest homenot unint saviesa, humanisme, ironia, bondat descobrint tot el que amaguen els genials títols d'aquelles obres.

Ja la idea Reconstrucció, títol resum de l'exposició, fa sentir aquella necessitat indefugible després de les guerres. Cases derruïdes de tantes Palestines en constants guerres, Palahí fa que no siguin tantes com les d'una mena de cases -llars, instal·lació a favor de tots els pobles del món. I al bell mig del cèntric templet, esclat de llum entre columnes, s'alcen tres immenses peces de ferro que deixen somniar vers l'infinit.

Seguint, totes les obres estan molt ben posades, la cosmovisió d'en Palahí és totalista i plural, al costat d'homenatges als humanismes les crítiques subtils de tota problemàtica, jugant sempre amb la lucidesa i la ironía aristotèliques. Com solpostada (posta de sol), tot va bé, bandera blancaÉ aquesta plena de plecs i apedeçada, javelina apuntant vers l'infinit; magnífiques i ben enquadrades les seves sèries gironines ja conegudes de les cases a la riba; atenció a les quatre barres, plenes de nafres, ferides, castigades, però resisteixen; Édetalls que en les obres delaten una lectura sempre més enllà perquè Palahí no es troba fora del mundanal brogit, és un observador compromès, a diferència de tants artistes postmoderns alienats en els jocs estètics i nihilistes de saló. Palahí fa una visió crítica dels mals de la nostra època, país, societatÉ denuncia les guerres "sense victòria entre germans" (Espriu), la pena de mort encara avui, i el clímax no pot ésser més brillant i corrosiu com en nit llarga, metàfora de la crisi econòmica, supraestructural, del capitalisme ferotge que patim, i ho concreta amb mala plomada, enjòlit, referint-se al símbol del diner; amb Hipoteca nou cavall de Troia, una de les peces que cal veure; bancsÉ amb un gran i antic embut, que ha desaparescut en el catàleg (!). Reprèn la via humanista mostrant uns humils ponts, una flor ecològica, Catalunya a EuropaIn progress, muntatges com a final de l'itinerari.

Un altre encert que sol tenir en Palahí és disposar d'uns poemes, en aquest cas de Roger Costa-Pau, d'uns escrits en el catàleg que acompanyen i donen profunditat a la mostra: el professor Terricabras, molt dens i molt clar, el comunicador Salvador Alsius, qui es feu càrrec de la presentació, el compositor i poeta Bethencourt, donant el toc universalista, i la comisària de l'exposició la veterana Isabel Casal a qui felicitem pels 25 anys a les Bernardes donant facilitats a tants artistes. Tots ells amb el seu encert són un gran ajut per després repensar el que t'has trobat i avisen que aquesta mostra no té res de superficial tot i ésser d'una gran estètica que ressona en l'envergadura d'aquest marc insòlit, esotèric i solemne, ruïna també reconstruïda.

Ja a fora a l'aire lliure i a ple sol, al bell mig del passeig Arqueològic, al bell mig dels altres monuments, marxem com ebris per tot allò que hem vist i sentit i per haver connectat amb aquell formós indret de la Girona històrica i monumental.