Crisi de l’habitatge assequible

El nou decret llei de regulació dels lloguers de temporada i per habitacions és, com no podria ser més obvi, una mesura electoralista d’Esquerra Republicana de Catalunya. Que s’hagi aprovat quan estem immersos en ple procés electoral sense esperar la constitució del nou govern ja indica clarament que l’objectiu no és combatre la crisi habitacional en la que estem sinó esgarrapar uns quants vots per intentar guanyar unes eleccions que de nou seran molt disputades.

En essència, el decret llei vol posar ordre en els lloguers de temporada per aconseguir que veritablement ho siguin i no una fórmula per escapolir-se dels topalls de l’habitatge d’arrendament a llarg termini. Les bones intencions de la llei 1/2023 van tenir conseqüències perverses i és que l’infern està ple de gent benintencionada. La resposta dels tenidors de pisos a les limitacions en la pujada dels lloguers amb topalls presents i futurs, a l’aleatorietat d’aquests segons municipis o anteriors lloguers i a la manca de garanties sobre l’ús efectiu de la propietat davant d’impagaments i ocupacions ha estat la disminució de l’ús dels contractes a llarg termini agreujant encara més la crisi de l’accés a l’habitatge i encarint-lo. En cas de mantenir-se el nou decret llei no sabem les seves repercussions, però jo no menysprearia la capacitat de milers i milers de petits arrendadors per cercar solucions més segures i profitoses.

Si la primera part del decret pot tenir sentit encara que tingui resultats no desitjats, la regulació del lloguer per habitacions simplement em sembla un disbarat. A la pràctica, prohibir que el lloguer per habitacions no pugui superar el topall del lloguer a llarg termini és condemnar-lo a mort. Per a un propietari no tindria cap sentit obtenir el mateix benefici per un pis llogat per habitacions a diverses persones, amb el treball extra que això significa, que a una de singular o a una família. De nou una idea amb un bon propòsit pot agreujar encara més que persones amb baixos ingressos que viuen soles puguin accedir a una llar a un preu raonable. El que està dient aquest decret llei és que només hi ha un sol model vàlid per aixoplugar-se: la casa o pis tradicional per famílies tradicionals amb un lloguer de tipus tradicional, però la societat cada vegada té famílies més reduïdes i la quantitat de parelles sense fills i de persones soltes -solters, separats, divorciats o treballadors temporals fora de la seva llar habitual- no para d’augmentar. Aquestes persones que no tenen la capacitat econòmica per accedir a un espai propi i ampli el que necessiten és poder-ho fer ràpidament i a un preu assequible encara que sigui en espais compartits i això passa, entre moltes altres polítiques, per potenciar l’habitatge compartit.

Una altra modalitat per solucionar ràpidament l’accés a una llar seria l’ús d’hotels. La major part d’ells estan en zones urbanes qualificades com d’ús per habitatge. Alguns han quedat obsolets com a hotels però no com a solució a curt i mitjà termini com a llars compartides. A més, ara que sembla haver-hi consens sobre l’excés d’oferta turística, aquest nou ús disminuiria la de més baixa qualitat. Si realment l’actual Govern de la Generalitat està tan preocupat per solucionar l’accés universal a un habitacle ràpidament i eficientment, per què no lloga o expropia hotels de gran capacitat en les zones declarades com a tensionades?

Ara bé, la veritable solució al dret a l’accés a l’habitatge mai passarà per regular més i més el lloguer de la propietat privada sinó fent una veritable política de creació d’un gran parc de sostre públic, sigui a través de la construcció de nova planta o a través de la compra i rehabilitació de la ja existent. Si anem als fets, quants pisos ha construït el Govern en aquest últim mandat? I a l’anterior? Que l’Ajuntament de Barcelona ell tot sol construís molts més habitatges en un parell de mandats que el Govern de la Generalitat en dècades ja és prou indicador de quines han estat les prioritats d’uns i d’altres. 

Subscriu-te per seguir llegint