Cartes

i el conseller Nadal»

d´Eduard de Ribot

Joaquim nadal i farreras. conseller de política territorial i obres públiques.

M´ha deixat estupefacte l´article que publica en forma d´al·legat, el senyor Eduard de Ribot, advocat, al Diari de dilluns 23 de novembre.

Primer per la fragilitat dels seus arguments, construïts com un reguitzell d´interrogants amb la resposta implícita en la mateixa formulació. Els meus arguments distorsionats donen peu a alguns malabarismes impropis. Però el més sorprenent de tot és que crec recordar vagament, de forma imprecisa, que al llarg de la meva vida m´he trobat el senyor De Ribot en el legítim exercici, que no discutiré, de la seva professió, defensant projectes que amb els arguments que utilitza en el seu article ell mateix trobaria indefensables.

La coherència es practica, no es predica.

Vull creure que el temps i la posada en servei de la carretera em donaran la raó.

Ah! i per cert, he recorregut amunt i avall de forma obsessiva les obres de la carretera i puc dir al senyor De Ribot que he trobat a l´horitzó un bon nombre de construccions impròpies que per impacte i alçada agredeixen la bellíssima plana empordanesa prou més que els ponts criticats.

Pagar per viure

lluís vilà fernández. la bisbal d´empordà.

Per què hem de pagar per viure en un planeta que no és propietat de ningú? És l´acte més absurd, ridícul i pervers que es pot patir. La llibertat és propietat de tots, no d´uns quants, les imposicions i la submissió, l´obediència, el càstig, són resistències que comporten una despesa energètica diària enorme, que condicionen la presa de decisions en qualsevol àmbit sense tenir la certesa de si són adequades i justes per al nostre desenvolupament personal. Integrem en els nostres codis ètics i morals allò que ens ve donat, pràcticament sense cap valor de judici previ, d´una manera automàtica i sistematitzada, pensant que el que ens ofereixen i ens obliguen a acceptar és la millor solució per a la nostra vida del dia a dia. Vivim en un estat de submissió acceptada voluntàriament, lliure de qüestionaments basats en l´acció i el compromís que atorguen cert grau de comoditat i adormiment donant una falsa visió de la realitat personal de cadascú. Un estat d´opinió permanent pot ser bo en tant que sigui consolidat per una acció valenta i responsable.

«Alakranas», escorpins, llagostes i altres

rafael fernández. figueres.

Ara que, finalment i feliçment per sort, els pescadors de l´Alakrana ja tornen sans i estalvis a casa, comença la guerra a casa.

Potser els del PP volien que el Govern espanyol fes com el francès, que per alliberar 7 mariners va abordar el vaixell i va acabar amb la vida de tots els pirates i també de dos dels ostatges... Potser els del PP volien un abordatge com els que la flota espanyola va patir a Trafalgar...

Fins a quin punt es pot ser hipòcrita que aquesta gent del PP fa servir el segrest i la forma com el govern espanyol ha resolt el tema per fer electoralisme?

Fins a quin punt aquest partit, el PP, pot ser tan hipòcrita que no castiga els seus membres famosos per fer ostentació clara i pública de la seva antidemocràcia?

Fins a quin punt es pot ser tan hipòcrita i deixar que un presumpte corrupte com el Sr. Camps es passegi en Ferrari davant de tothom? Fins a quin punt poden ser tan hipòcrites alguns mitjans de comunicació que a més a més els fan el joc?

Tot plegat, estem envoltats de voltors, escorpins, llagostes, lladres de vestit i corbata que a sobre pensen que els hem de venerar i escoltar...

On és la justicia en aquest país? On és la igualtat en aquest país? On és? A la casa dels rics, a la dels pobres no... A la casa dels que penquem 15 hores o més per sobreviure, no...

Callem? Sempre haurem de callar? No som ni valents ni tenim esma per dir prou d´una punyetera vegada? O és que ja ens va bé que ens donin cada dia més pel darrere?

El cotxe i els morts a la carretera

josep m. loste i romero. portbou.

Només s´evitaran els morts a la carretera (i els drames familiars) si hi circulen menys cotxes.

Això només s´aconseguirà incrementant el transport públic (el qual és política social en majúscules); particularment, el tren convencional. Els nostres governants han de promoure més el transport públic, el tren convencional, i deixar de fer la gara-gara postmodernista al prepotent sector de l´automòbil .