Malgrat que no hauria de ser així, al banc de sang també es nota la crisi. M'ho confirmaven la setmana passada. I és que l'estiu, per si mateix, és un temps baix en donacions. Però ha arribat el setembre, i les reserves segueixen essent minses. Malgrat sigui l'estiu, s'han continuat programant aquelles intervencions que no es poden fer sense que hi hagi un apropiat estoc de sang. I s'hi afegeixen els accidents de trànsit que augmenten la demanda en aquests mesos en què la gent es mou més. Tanmateix, han augmentat les causes que exclouen una persona per fer una donació (certes exploracions clíniques i el viatge a certs països). Tot plegat fa que el banc entri en una situació que, econòmicament, en diríem de "recessió".

Malgrat les campanyes reiterades demanant el preciós líquid de la vida, manquen voluntaris que s'apropin a fer aquest gest tan senzill i ple de sentit que consisteix a apropar-se al banc de sang (a l'hospital Trueta, per exemple) i allargar el braç.

Tots, en un moment o altre de les nostres vides, podem necessitar els serveis d'aquest banc tan especial. No ens cobraran res pel servei, no s'hi fa cap negoci. Però l'estabilitat i disponibilitat de les seves reserves són garantia de moltes vides.

En uns moments en què es busca la rendibilitat de les inversions, anar a donar sang pot semblar un gest sense cap benefici. Fins i tot, a molts els (ens) pot fer ànsia la punxadeta al braç. I què hi ha a més? Doncs jo diria que hi ha un tracte exquisidament amable per part del personal de tot el banc, amb un afecte i una dedicació que van molt més enllà de la professionalitat. Hi ha uns consells sobre les circumstàncies que cal vigilar durant aquell dia de la donació (beure molts líquids i no fer massa esforç amb el braç que sigut punxat). I hi ha un agraïment en forma de senzill esmorzar a la mateixa cafeteria de l'hospital (diuen que, potser, més endavant hi hagi un plat ofert per algun gastrònom d'aquests que col·leccionen estrelles; però a mi deixeu-me gaudir del contundent entrepà de truita de patates).

Hi ha també el sentiment de col·laboració en una tasca que és de tots (és molt possible que un dia, tan de bo llunyà, necessiti la sang que ara he donat) i hi ha un sentiment intern de les coses ben fetes, que la consciència, d'alguna manera, sap recompensar en forma d'endorfines que milloren l'autoestima.

Cal sang! M'agradaria, avui, animar els meus lectors a fer aquesta petita excursió fins al banc de sang. Tota sang és bona. Tota persona entre 18 i 70 anys pot donar sang. I qui hi vagi podrà comprovar tot això que he escrit. Cal que, entre tots i totes, canviem aquesta crisi dels dipòsits de sang per una onada de solidaritat.