Aviat donarem l'estiu oficialment per acabat i ha arribat l'hora de dir-ho: enguany, aquesta estació no ha existit. No hi ha hagut estiu. Res, ni rastre. Ha estat una mentida podrida, una llegenda urbana, com el monstre del llac Ness, com el talent d'Amenábar, com el catalanisme de Duran i Lleida. Ens han enganyat, ens han estafat. No ha estat estiu, per descomptat, des del punt de vista climatològic, amb inestabilitat permanent, amb pluges persistents, amb bruscos canvis de temperatura en un mateix dia. Ara treu-te la calça curta i després posa't texans; ara arremanga't que fa calor i després, pell de gallina. Tampoc ho ha estat informativament: cada dia, d'una manera o altra, passava alguna cosa: Líbia, el Papa, la PIRMI, els tancaments de CAP, la convocatòria d'eleccions. Cada dia un ensurt, cada dia una notícia de rabiosa actualitat que secundava els capricis atmosfèrics. Els periodistes, que tradicionalment tenen en l'estiu un merescut parèntesi, han hagut de córrer i teclejar com al pic de l'hivern; els polítics, la majoria immersos en debats interns, no han pogut apagar els telèfons. Els professionals de bona part dels rams han vist, astorats, com una gran tisora amenaçava el bon retorn (si n'hi ha hagut, de retorn) de vacances. Quan semblava que ja no podia passar res més que subratllés la inexistència de l'estiu, una exclusiva d'última hora: PSOE i PP s'han entès, finalment, en alguna cosa. Quan això passa és com la metàfora d'un hivern precoç. Efectivament, s'ha produït la gelada amb una reforma de la Constitució que ha sonat més a exhibicionisme testicular que a necessitat raonada. I enmig dels dos testicles, un petit penis, CiU, que només trempa quan pot apel·lar a l'enemic exterior, sense plantejar-se si no incorre en una ficció histriònica. Mentrestant, la resta de mortals ens hem quedat bocabadats davant del circ col·lectiu, dient-nos que tot plegat ens importaria un rave si no ens haguessin robat l'estiu.
