Amesura que augmenten les concentracions ciutadanes ja sigui per l'abús dels bancs, per les retallades, pels atacs al català, per la indignació generalitzada, per l'allau d'expedients de regulació de l'ocupació o per la crisi econòmica que només sembla que afecti la ciutadania, augmenta també la indiferència dels governants i dels responsables de tant desgavell. No se si se n'han adonat, però sortir al carrer i expressar el malestar ja no té cap resposta d'aquells als quals va dirigida la protesta. Els que retallen ?segueixen amb les tisores ben esmolades, els que executen hipoteques i no donen finançament segueixen tancats en les seves raons, els que varen rebre ajuts per implantar-se a casa nostra segueixen tornant-los en forma d'acomiadaments i els culpables que estiguem com estiguem segueixen empenyent l'economia cap a un forat negre.
El crit ciutadà es dilueix en un missatge sord i ja no provoca ni fred ni calor a qui l'hauria de rebre amb preocupació o, si més no, amb interès, perquè aquest es símptoma d'una ciutadania realment emprenyada davant de tants despropòsits. Les xifres de manifestants es desvirtuen constantment per tal d'afavorir la seva frivolització i ni tan sols Wikileaks desperta ja cap tremolor. Potser si que estem al final d'un cicle, però d'un cicle que no té en compte els ciutadans.
I si no escolten o no volen escoltar, potser caldrà cridar més alt, més fort i més sovint o potser caldrà començar a anomenar-los pel seu nom fins que s'adonin de com s'han allunyat de la realitat. L'exemple més proper el trobem a Bolívia, on els indígenes han hagut de recordar al seu president, dirigint-s'hi personalment, la traïdoria d'haver-se oblidat de les seves promeses i, pel que sembla, alguna cosa han aconseguit. La indiferència també te una doble ?direcció.
