Surten els matins i tardes d'estiu, amb el sol i la calor. Són vells, joves, homes, dones, panxuts, grasses, prims, seques, de Barcelona i de fora de Barcelona. Alguns semblen simpàtics, però enganyen, i algunes posen cara de pomes agres, i no enganyen. Porten barrets o pameles, gorres de beisbol o res. Llueixen pareos, biquinis últim model i xancletes de disseny, que en tot cas duen a la mà. Marquen abdominals o exhibeixen ventre inflat, greixós i pelut, depèn. Algunes fan topless i altres no. Miren sempre a l'horitzó. Estan de vacances. Són els implacables caminadors i caminadores de platja.
Subespècie digna d'estudi, el seu únic objectiu és creuar la platja trepitjant arena i aigua, de banda a banda i tantes vegades com faci falta. Res no els distreu de l'escomesa: trepitgen sense contemplacions castells de sorra, si cal; aturen les vegades que faci falta qualsevol partida de pales; passen per damunt de tovalloles; esquitxen els banyistes sedentaris sense immutar-se; fan caure nens que se'ls creuen pel camí. Poden anar sols o en grup -és llavors quan són més perillosos- i cada vegada són més; la platja és seva.
Conformen un exèrcit poderosíssim que té atemorida la població que passa l'estiu arran de mar. Poden ser arrogants, malcarats, insolidaris, mal educats. O res de tot això. N'hi ha que llueixen cos i n'hi ha que més valdria que no l'ensenyessin. A l'hora punta, pels volts del migdia i fins a l'hora de dinar, la seva presència converteix el bany en un esport de risc, en una prova definitiva d'agilitat. De vegades no n'hi ha prou d'esquivar-ne un, sinó dos, tres, quatre, cinc i fins a mitja dotzena. I està prohibit tocar-los, perquè en aquesta ciutat, foraster, només hi ha lloc per a un dels dos.
