La confiança és el ciment bàsic de la societat. Sense la seva mútua presumpció no hi hauria vida social ni econòmica respirable, i aniríem tots amb un policia al darrere. De fet, això és el que passa en les dictadures, en les quals es parteix de la desc0nfiança recíproca entre el poder i la gent. La democràcia, en canvi, ha de basar-se en un contracte de confiança entre administradors i administrats, entre representants i representats. I perquè el sistema no s'esberli, cal que la pèrdua de confiança signifiqui el final automàtic de la relació. Alcalde o diputat, ministre o regidor de poble, el polític ha de ser capaç de decidir quan la confiança s'ha trencat, i en aquell moment mateix ha d'apartar-se. Dimitir. Una decisió com aquesta no pot dependre d'una norma relacionada amb els ritmes processals, com ara el fet de la imputació. Ara mateix hi ha governs locals imputats per irregularitats administratives que no han malmès la confiança dels seus veïns, i polítics nacionals no imputats però dels quals es coneixen fets, en ocasions amb l'aval de converses enregistrades, que inspiren una gran desconfiança en la seva rectitud. El moment tan difícil que travessa la societat, amb una crisi econòmica que ha portat moltes famílies a la misèria, exigeix un plus de credibilitat d'aquells que ens representen i governen. Correspon, per tant, en primer lloc als càrrecs públics tenir la sensibilitat i la sensatesa necessàries per detectar quan la confiança s'ha esquerdat i val més passar el relleu, ni que sigui temporal, i anar a seure a la banqueta o tornar a casa. Quan això es fa a temps, és elogiable; quan es fa tard i malament, és trist, i quan no es fa, és del tot condemnable. Evitar aquest darrer extrem és també una responsabilitat de les formacions que els emparen, que els han impulsat i de les quals depenen. Han d'entendre d'una vegada que treure l'excés de llast és una condició necessària per fer front als temporals.
