El PSC, cada dia que passa, ho té més complicat. L'adéu de Pere Navarro no soluciona els greus problemes d'una de les formacions polítiques -al costat de CiU- més importants d'ençà de la transició democràtica. En un espai molt curt de temps, els socia?lis?tes ho han perdut tot. La davallada ha estat tan brutal que a la pràctica s'estan convertint en un partit residual a Catalunya. Perdut el govern de la Generalitat, de l'Estat i de la capital de Catalunya, avui el PSC només manté uns quants alcaldes que difícilment poden renovar el càrrec, independentment de la seva gestió. És el cas de Balles?te?ros a Tarragona o d'Àngel Ros a Lleida, que darrerament manté un silenci sepulcral, sabedor que les divisions són castigades per l'electorat.

El gran poder dels socialistes sempre s'havia concentrat als municipis. Fou la seva ensenya amb noms de gran prestigi que transformaren urbanísticament les ciutats i endegaran polítiques socials o educatives d'un gran nivell. Però això ja és història. El temps corre de pressa, els canvis són vertigi?nosos i el PSC s'ha fet vell i, sense saber reaccionar a temps, unes altres formacions li estan ocupant l'espai des de llocs ben diferenciats. Els Ciutadans de Rivera el poden lesionar greument a l'àrea metropolitana i els de Podem de Pablo Iglesias els restaren molts vots a les darreres europees.

Avui si un partit no té un líder consolidat, malament rai. I els socialistes ni el tenen ni se l'espera. Tothom mira cap a un altre cos?tat com si albiressin una nova derrota per tal de tancar la barraca del carrer Nicaragua. La darrera que ha presentat la seva renúncia és l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, que ja no vol aspirar a un lideratge no gens fàcil. Sense anar més lluny, en només rumorejar-se el seu nom, ja sorgiren veus posant en dubte les seves capacitats organitzatives. I així, impossible. Hom té la impressió que hi ha militants socialistes -encara amb sou de diputats- que volen acabar d'enfonsar el vaixell i que des de dins fan més mal que no pas d'altres des de fora.

D'altra banda, el PSC no ha sabut situar-se en el debat polític que avui domina el país. Si bé és cert que ja des de molt abans s'escolava per una pendent molt pronunciat fruit de les guerres internes i del desgavell que representà el tripartit a la Generalitat. Avui el dret a decidir és l'únic tema que impera a Catalunya. Els seus defensors són els inde?pend?entistes que cada dia es mouen més grà?cies als altaveus que representen els mit??jans públics i subvencionats. Mentre els secessionistes tenen una presència mediàtica important, els partits com el PSC, que defensen el federalisme, tot frenant un xoc de trens, no eviten que la seva gent es refugiï en l'abstenció. I aquí és on els socialistes catalans no desperten il·lusions. D'altra banda, l'aparició de plataformes antisistema els ha posat contra les cordes atès que, en moments de radicalització, molts votants d'esquerres que pateixen la crisi s'hi han identificat.

En definitiva, el PSC ho té molt difícil. La seva aportació al panorama polític català ha estat fonamental i ningú no ho podrà discutir mai. Sense el PSC difícilment gaudiríem d'un país cohesionat ni hauríem viscut les grans transformacions de la majoria de pobles i ciutats i això molts joves d'avui no ho saben. Però això ja és història i els ciutadans no viuen de records. Per molt bons que siguin.