FER COM A GRÈCIA!

08.02.2015 | 00:00

L'home va fabricar un segon instrument semblant al primer i amb això va produir un nou instrument, igualment útil i valuós. La "imitació" atorga, doncs, a l'home un poder sobre els objectes. Una pedra fins llavors inútil adquireix valor perquè pot esdevenir instrument i posar-se al servei de l'home. Hi ha alguna cosa màgica en aquest procés d'"imitació". Permet dominar la natura." (Ernst Fischer)
Sota l'aparença de mera tècnica artística, el mimetisme ha estat sempre un intent passiu d'aprehensió i repetició de la realitat. Si voleu, una tècnica més pròpia dels estadis infantils de la persona o de la humanitat, que no pas dels moments de l'evolució, individual o de la civilització, considerats superiors. Comsevulla, la còpia de la realitat deu haver estat, conscientment o inconscient, el primer element racional sobre la intervenció, activa o passiva, de les persones en la realitat, és a dir, sobre la consideració de la persona com a subjecte -creador o imitador-, i no com a mer objecte contemplatiu o decoratiu al costat d'altres de categoria semblant. 
N'hi ha prou de recordar els pintors de parets i sostres de les coves del paleolític superior per mostrar el caràcter finalista i utilitari, i no només decoratiu, de l'art rupestre, mitjançant el qual les bandes humanes de depredadors -els caçadors i recol·lectors de l'època de salvatgisme de L. H. Morgan- confiaven de reeixir en la cacera de les feres o en la recollida de la mel i els fruits silvestres amb la translació, als llocs més recòndits dels seus habitacles i a manera de fotocòpia, de les escenes en les quals estaven acostumats a viure o a sobreviure. I és que el mimetisme ha funcionat, com ens recordaria la psicologia, com a projecció, és a dir, com a mecanisme de defensa per al qual atribuïm a altres persones les pròpies virtuts o defectes, i, encara més, les nostres carències i mancances. En resum, tant el  mimetisme com la projecció mostren, a través del seus pretesos caràcters màgics, les nostres necessitats i els nostres desitjos més profunds.
També a escala social, trobem ocasions en què grups humans s'han emmirallat en les realitats d'altres grups humans que considerem que van uns passos més enllà. Així, avui, encara són vius els records del "Fer com a Amèrica!" dels nostres avantpassats, amatents a la recerca i l'obtenció de la felicitat que proposaven la Declaració de Drets de Virgínia i la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica del 1776, o del "Fer com a França!", dels nostres afrancesats dels anys 1808-1814 (el físic Josep Garriga, diputat a Baiona i comissari reial per Catalunya, Tomàs de Puig, corregidor de Girona i president de la cort d'apel·lació del Principat, Pujol i March, catalanitzador del Diario de Barcelona, i d'altres), delerosos dels drets que la Revolució francesa de 1789 consagraria en les seves constitucions -franceses i europees- posteriors, o del "Fer com a Rússia!", de les esquerres de qualsevol ideologia atretes per la Revolució dels Soviets de 1917. Fins i tot la CNT anarquista envià delegacions a la nova Rússia soviètica: Àngel Pestaña, l'any 1920; Andreu Nin, Hilari Arlandis i Joaquim Maurín, entre d'altres, el 1921.
Avui toca "Fer com a Grècia!", se'ns proposa des del simplisme, oblidant que els mimetismes no pressuposen, en el copiador -ni en el subjecte ni en el seu entorn immediat- unes condicions semblants a les dels creadors i els seus entorns originals. Encara avui els llibres d'història ens recorden que el fer com a Rússia de les esquerres catalanes dels anys de la Guerra i la Revolució (1936-1939) només començà a ser possible quan el Govern de Catalunya trencà les costures de la Constitució republicana espanyola de 1931 i legislà en matèries econòmiques per a les quals tenia competències limitades, si és que en tenia alguna. Així, la llei de Contractes de Conreu o el decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer d'Indústries i Comerços no foren mera legislació econòmica, sinó també assumpció revolucionària del poder polític necessari per a una nova política econòmica: la Nova economia (1936-1939) que convertiria Catalunya en la segona república socialista del món, en la primera amb un socialisme mixt, això és, planificador per part del Govern i autogestionari per part dels sindicats.
Tsipras ha guanyat, Syriza ha guanyat: ambdós s'han convertit en garantia d'un canvi de polítiques econòmiques i socials per al poble grec, per dues raons: per la legitimitat que els ha donat el vot majoritari dels grecs i per la independència de l'eina amb la qual les podrà afrontar, és a dir, un estat propi capaç de plantar cara a d'altres estats o a organismes supraestatals. 
Fer com a Grècia, el 27S? I tant, sempre i quan abandonem la imitació, la mimesi o la reproducció simples, i ens aboquem a la recreació i a la interpretació amb la construcció de les pròpies eines i condicions de possibilitat de noves polítiques: és a dir, assolim la independència per crear l'estat que pugui defensar les polítiques necessàries per a una societat més justa per al nostre poble, i farem així com a Grècia!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema