En la mort d’El Xillu

El Xillu, sí, aquest és el seu popular nom, com en coneixia en Francesc Moner i Costa. Estimat Francesc, malgrat sabíem de la teva precària salut, en arribar-nos la notícia de la teva mort hem quedat consternats, perquè sense persones de la teva grandesa no ens veiem capaços de caminar. Has estat un personatge emblemàtic a l’Escala, ens estem quedant orfes de persones amb gran carisma, la teva manera de ser omplia els llocs de conversa, on tothom parava atenció a quina en diries, per riure plegats, i sempre feia alegria veure’t, aquest és un do que sols tenen els escollits.

Tu has seguit l’ofici més antic de l’Escala, el de salador d’anxova, aquest és un ofici ancestral, quan ens diu la història: «Els mariners fenicis i sobretot els grecs, varen ésser els introductors de la salaó a casa nostra, al jaciment arqueòlogic d’Empúries es va trobar una factoria de salaó que prova de l’existència d’aquesta activitat, ja en el segle ll abans de Crist».

Per tot això, en el seu moment tu vas agafar aquesta bandera i aixecar-la al cim de tot, creant amb altres la Unió de Saladors Històrics d’Anxova de l’Escala, i vas aixecar més la bandera encara, al crear junt amb Lluís Mallart la Festa de l’Anxova, i d’atorgar l’Anxova d’Or a professionals de la millor cuina, o altres personalitats que en algun moment han glorificat les anxoves de l’Escala. I vull remarcar, estimat Francesc, que tu vas fer tot el possible perquè aquest pintor que ara t’escriu fos el pregoner de l’última edició de la Festa de l’Anxova del passat mes d’octubre. Mai t’estaré prou agraït, perquè no havent estat una figura que promou directament les anxoves de l’Escala, vas escollir la meva persona, i em vas demostrar el teu gran afecte vers a mi, on allà des de la Punta, malgrat el vent, vaig poder dirigir-me com a pregoner a la gran gentada de la Festa de l’Anxova. I vau tenir la visió i l’encert en donar l’Anxova d’Or al que ara ha obtingut la distinció del tercer millor restaurant del món, com és Disfrutar de Barcelona

Aquests dies estic lluny de l’Escala, però no he pogut estar-me, amb la Paquita, de venir a donar-te l’últim adéu al tanatori. El teu rostre emanava pau i serenor, el teu cos ara inert, castigat de tanta malaltia, ha trobat el repòs dels justos, amb la serena conformitat dins el dolor, de la teva esposa Dolors, i els teus fills Marc i Noemi.

Ara ja estàs a l’Olimp dels elegits, i segur et faran un lloc preferent els teus amics de l’Escala, els que han cantat el mar i els pescadors, allà estaràs amb l’avi Xaxu, en Lluís Albert, en Simeó Català, en Lluís Carbó, Carles Mallart , en Pere Bahí i tanrs i tants d’altres. Sí, et veig assegut al costat d’ells amb el teu gros puro entonat una havanera, amb aquell teu somriure complaent que mai s’esborrava dels teus llavis.

Passades aquestes calors, arribaran els primers temporals de mar com «el renta botes», dies de calma, on el mar d’Empúries es vestirà amb tots els blaus possibles, les tramuntanades arraconaran les barques a port, però la vida continuarà, com ha continuat després de tanta gent que ens falta, però el seu record, i ara el teu record, perviurà eternament en el nostre poble de l’Escala.