Pierre Vilar, «enverinador de la història»

A l´Àfrica periòdicament hi ha plagues de llagosta que ho destrossen tot. Aquí tenim plagues d´altres tipus. Així, fa uns mesos que patim una plaga historiogràfica.

Caldria entendre la història com un seguit d´aproximacions que cal situar en un context que, per definició, no és el del present. Però ens trobem en uns temps se´ns llença a sobre, pels descosits, un passat esbiaixat per forçar visions políticament interessades del present. Penso en concret amb la maleïda operació política dita de la memòria històrica, sorgida del que queda del PSUC i a la que ja hi vaig dedicar aquí una sèrie de cinc articles, del 22 al 25 del mes passat.

Ara llegeixo en DdG d´ahir que «La Universitat de Girona recupera l´historiador marxista Pierre Vilar com un mestre per al futur». Com que el futur també em pertany no puc evitar ficar-hi cullerada.

Com molts catalans, vaig llegir, quan Franco encara tenia el mal gust d´estar viu, els volums de Catalunya dins l´Espanya Moderna de Pierre Vilar. No em va fer cap mal. Hi vaig aprendre moltes coses.

Mesos després de llegir-los vaig fer una estada a casa de Josep Tarradellas, a Saint-Martin-le-Beau. Eren anys en què aquí érem una petita minoria els que el coneixíem, i una minoria molt ínfima els que podien estar convidats a passar dies a casa seva. Tot plegat ho puc acreditar per cartes de Tarradellas ( fetes arribar a mà, per Jaume Ros), per fotografies i pels pocs testimonis vius que queden.

En el decurs de xerrades, tots dos sols, que podien acabar quan ja sortia el sol, vaig parlar a Tarradellas d´aquell llibre, en termes prudents. El llavors president a l´exili va reaccionar amb duresa. No entraré en detall de la conversa perquè no estava destinada a ser feta pública. Però esmentaré una definició de Vilar que Tarradellas va repetir diverses vegades: «És un enverinador de la història».

Dir d´un historiador tan rabiosament leninista com sempre va ser Vilar que era un «enverinador de la història» és una redundància, o si es vol dir més fi, un pleonasme: no podia ser altrament.

Aquella conversa em va portar a rellegir críticament aquella obra i a interessar-me per la personalitat del seu autor. Com sant Pau, vaig caure del cavall en llegir uns inefables articles seus a la revista francesa La Pensée. Llavors era allò més sectari que existia dins l´àmbit ideològic d´un partit -el comunista francès- que precisament es caracteritzava pel seu delirant sectarisme. Les posicions de Vilar glaçaven la sang. Era pur paleocomunisme.

Vilar veia i mostrava la història en funció de l´ operativitat que la seva visió podia tenir pel seu partit. Crec que si estigués viu no em rebatria aquest tipus de funcionalitat. Tampoc crec que La Pensée publiqués mai ni una sola nota a peu de pàgina que no fos en funció d´aquella utilitat pràctica. O que badem?

Més tard vaig poder parlar de Vilar amb un destacat intel·lectual francès que havia militat en el mateix partit. Em va informar l´amistat personal de Vilar amb el tirà comunista albanès Enver Hoxha. Em va dir que creia que havia presidit un comitè d´amistat entre França i aquell règim.

Va ser un règim genocida integral. Un de cada tres habitants va ser detingut per la temuda Sigurimi, els serveis de repressió política. Sota Hoxha, es van construir 600.000 búnquers, teòricament contra una hipotètica invasió, si bé molts estaven orientats per disparar en direcció no pas de les platges sinó dels pobles veïns. Fou el primer Estat a declarar-se ateu, el 1967, en vida de Vilar, després d´arrasar 2.169 esglésies o mesquites, de les quals 327 santuaris catòlics. Va fer afusellar bisbes catòlics. Posseir una Bíblia, un Alcorà o una icona implicava anar a passar anys a la presó. Va construir uns dinou camps de concentració, que atesa la població, era com crear-ne 48 a Catalunya. Va matar un seu primer ministre, dos ministres de Defensa i infinitat de mers discrepants.

Haver assumit, o ignorat, o tan sols haver estat incapaç de veure aquell immens genocidi (cosa que costa de creure) ja és suficient per ser prudent, evitant dir que Vilar ha de ser un «mestre per al futur».

Tanmateix, sempre estem davant un mateix tipus de problema. Es mira primíssim en relació a qui pugui haver tingut la més mínima proximitat amb el feixisme, mentre es té un broc immens respecte l´altre totalitarisme, el comunista.

Això literalment no pot ser. No pot ser en especial respecte a la història, perquè aquesta és més fàcil de manipular que el present, com és obvi. En efecte, es poden falsejar les causes llunyanes del present, com preludi a després tornar-ne a falsejar les més properes. El comunisme hi ha excel·lit. No es pot permetre que es pugui tornar a fer, per més babaus que puguin jugar a aquest sinistre joc.

En el seu magnífic i recent llibre sobre la guerra freda, el professor Tony Judt (un progressista, amic personal de Pasqual Maragall) explica un acudit que circulava a la sortosament desapareguda URSS. Acredita la permanent manipulació comunista de la història.

Segons l´acudit, un oient imaginari truca a una pretesa Ràdio Armènia demanant si se li pot predir el futur. El locutor, dins la més pura ortodòxia comunista, li contesta: «Si, podem. No hi ha cap problema. Sabem exactament com serà el futur. El nostre problema és amb el passat: sempre està canviant». (Postwar: A History of Europe since 1945 (Londres, William Heinemann, 2005, pàgina 830) .

Estava molt ben trobat. El comunisme sempre ha estat lluitant contra el passat, per manipular-lo en funció d´un present de manca de llibertat i un futur pretesament idíl·lic. Però ja es va veure, al cap de més de vuitanta anys de fracassos, que era tot el contrari. Això és el que aquí es vol tapar i el que precisament cal posar en relleu.