«Qui no creu en els miracles?», va etzibar Maria Arnal al públic que dimarts era a la Mirona de Salt. Per miracles, el d’aquella nit: Arnal i Marcel Bagés van poder acomiadar el seu projecte conjunt davant del públic gironí repetint una de les fites de la seva carrera, Hiperutopía, una proposta que multiplica la potència del disc Clamor amb les trenta veus del Cor de Noies de l’Orfeó Català.
El concert, una de les actuacions més celebrades de la darrera edició del Sónar, va tenir una segona (i última) vida a Temporada Alta. Electrònica i polifonia van fer brillar les cançons d’Arnal i Bagés, que tanquen un cicle i emprenen camins per separat.
Temes com Meteorit ferit, Fiera de mi o El gran silencio van agafar encara més volada gràcies a les coristes de l’Orfeó, que no només exercien una funció musical, sinó també escènica. Unides a l’atmosfera blanquinosa que generava el joc de llums i un fum boirós, donaven el punt al·lucinatori a la vetllada, que va esdevenir una mena de rave còsmica, tant inquietant com lluminosa.
Convertides en escenografia vivent, les cantants del cor van ser les còmplices perfectes per a la missa pagana oficiada per la cantant, capaç d’anar del recolliment del Cant de la Sibil·la a un hipnòtic ball que va prendre primer l’escenari i que va acabar contagiant la pista.
Ja a les acaballes del concert, el duo va agrair al públic que hagués «connectat» amb les seves cançons durant anys. 45 cerebros y un corazón; Bienes, Canción total i Tú que vienes a rondarme van ser els «bisos emotius» amb què Arnal i Bagés van passar pàgina d’aquest temps junts.
