Vuit mesos després del seu pas per la Berlinale, on partia entre les favorites a l’Os d’Or que es va acabar enduent Alcarràs, Un año, una noche, la nova pel·lícula d’Isaki Lacuesta, és a punt d’arribar als cinemes. Serà divendres que ve, però abans, en el marc del Festival Temporada Alta, ahir se’n va fer la preestrena a Girona, amb la participació d’Isa Campo, coguionista del film al costat de Lacuesta i Fran Araújo. Projectada també recentment al festival de Sant Sebastià, on va tenir una excel·lent resposta, la cinta va impactar al Truffaut. És, de llarg, el film més ambiciós del director gironí, també el que ha comptat amb un major pressupost, i partint del llibre Paz, amor y Death Metal de Ramón González, ha construït un relat que arriba al moll de l’os de l’espectador. Un año, una noche no és una pel·lícula sobre els atemptats a la sala Bataclan de París el 13 de novembre de 2015, sinó com l’horror d’allò marca les vides d’uns supervivents que en van sortir sense ferides físiques però sí amb moltes de psíquiques i morals.
Acompanyada per la seva filla Lluna, Isa Campo va presentar la cinta al públic que omplia el Truffaut i, a posteriori, va prendre part en un col·loqui amb aquells espectadors que ho van voler. «Aquesta és la nostra pel·lícula més complexa i ambiciosa», va apuntar la coguionista, recordant que la van rodar a França i que relata l’experiència d’un ciutadà espanyol que va sortir viu de Bataclan aquella nit. Segons la gironina «és un film molt especial, el guió que més m’ha costat i del que n’estic més orgullosa». També va recordar l’origen del projecte: «el nostre productor Ramon Campos era a París aquella nit i li va quedar la idea de fer alguna cosa relacionada amb allò. Jo vaig llegir aleshores Paz, amor y Death Metal, venia d’escriure el guió de Maixabel, i vam decidir anar a París a conèixer l’autor i la seva companya. Vam sintonitzar de seguida, va ser una tarda molt divertida, i vam veure com una mateixa situació la recordaven de manera diferent i es contradeien».
Isa Campo i Isaki Lacuesta, del mur de Berlín a la Berlinale
Aquest va ser l’embrió de la pel·lícula, que s’inspira lliurement en el llibre i reflexiona sobre com l’atemptat afecta l’estabilitat d’una parella. Els dos protagonistes, Ramón i Celine, es desperten l’endemà de la matança i encara no s’han adonat dels efectes que tindrà en ells ni de com seran incapaços de trobar un llenguatge comú per processar tot aquell dolor. L’home pateix atacs d’ansietat i vol recordar i parlar. Ella, en canvi, aposta per passar plana. «Per sobreviure s’ha d’oblidar», diu en un moment del film. Lacuesta centra la mirada en la parella, els seus amics i el seu entorn immediat, com el laboral, i introdueix en uns flashback impecablement rodats els fets de Bataclan. No li fa falta mostrar ni els terroristes, ni sang ni cadàvers. Les bales retronen per tota la sala i l’espectador viu la situació amb el mateix neguit que els protagonistes a la pantalla. Hi ha escenes especialment punyents, i d’altres potser més prescindibles com la presentació de la família espanyola de Ramón. Al final, però, Un año, una noche commou i s’erigeix com una lúcida reflexió de com pair el dolor i fer que la vida continuï.