Fa una dècada que no pot investigar delictes ni dictar sentències -va ser inhabilitat pel Tribunal Suprem el 2012 per gravar les converses dels acusats de la trama Gürtel amb els seus advocats a la presó, dictamen revocat l’any passat pel Comitè de Drets Humans de l’ONU-, però això no li impedeix seguir al món de les lleis -dirigeix un despatx d’advocats i en els últims anys ha sigut assessor del Tribunal Penal Internacional- ni continuar interessant-se pels assumptes de la vida pública. A Los disfraces del fascismo (Planeta), el seu últim llibre, alerta de la deriva ultra que s’ha instal·lat en la política i la judicatura espanyoles (i en altres àmbits), però la seva satisfacció més gran no la troba als papers, sinó al carrer. «La gent em continua dient jutge Garzón, com si aquesta paraula formés part del meu cognom», diu sense dissimular un gest d’orgull.
Al seu llibre introdueix un concepte nou, els microfeixismes, inspirat en els micromasclismes, aquest terme que ens va fer veure als homes que érem més masclistes del que pensàvem. ¿On es donen aquests tics? Les disfresses del feixisme són presents en molts àmbits de la vida. Per exemple, quan un partit fa ús polític dels menors no acompanyats o passa de puntetes davant els casos de tortura. En aquest país continua sent impossible investigar què va passar durant el franquisme i, si ho intentes, et passa el que em va passar a mi. Però després veus el nou govern de Castella i Lleó despenjant-se del pacte contra la violència de gènere. Aquests comportaments són microfeixismes.
¿N’hi ha a la justícia? A Espanya tenim un problema, i és que l’estament judicial ha evolucionat molt poc des del franquisme. Aquí ens en vam anar al llit en dictadura i ens vam llevar en democràcia, però les coses no van així de ràpid, cal fer una transició. Es va fer en la política, però no en la judicatura, i es va permetre que continuessin administrant justícia els mateixos que ho havien fet abans sense demanar-los cap explicació.
¿Què s’hauria d’haver fet? Jo vaig prendre possessió del càrrec com a jutge el 1981 i la meva promoció va ser la primera que va jurar la Constitució. D’allà cap enrere, tots havien jurat els principis del Movimiento. ¿No hauria sigut una teràpia democràtica exigir-los que juressin la Constitució? No es va fer. En la justícia mai hi va haver transició, i això explica que avui hi continuï havent jutges i fiscals que neguen que el franquisme fos un règim feixista.
¿Qui ha de decidir el govern dels jutges, el Parlament o els mateixos jutges? Les dues opcions són perverses, però em quedo amb la parlamentària. Els qui defensen que només decideixin els jutges, busquen imposar la seva visió política, i a Espanya la judicatura és ultraconservadora. Aquest és el perfil del 80% de jutges i fiscals.
¿Què li ha semblat el canvi d’opinió del Tribunal Suprem sobre els indults del procés? Costa entendre-ho. No és normal que uns magistrats d’una sala dictin la resolució contrària de la que havien acordat abans altres magistrats d’aquesta mateixa sala, sense més que un simple escrit de recurs on els partits demandants exposaven els mateixos arguments que abans havien sigut rebutjats. Em preocupa perquè aquesta decisió tindrà efectes més enllà del judicial. El PP, Ciutadans i Vox volen utilitzar els tribunals per combatre el Govern i ressuscitar un assumpte que estava superat.
¿S’està intentant governar des del poder judicial? El Suprem ha d’explicar amb claredat el seu canvi d’opinió o els ciutadans pensarem que aquí es cou una cosa diferent de l’estrictament jurídic. El dret de gràcia és una potestat del Govern, no el dicten els jutges.
Hi ha qui afirma que s’ha de tenir cura de l’ús de la paraula feixisme, perquè si tot és feixisme, al final res no ho és. ¿Què n’opina? Em sembla més perillós infravalorar el que està passant perquè això pot fer que triomfin els plantejaments autoritaris que amenacen la democràcia i que acabem vivint situacions com les que es van donar fa un segle.
¿Fa 10 anys hauria tingut sentit aquesta advertència? Probablement no, però en aquest temps han ocorregut fets importants, com la irrupció de l’extrema dreta al nostre país. Si Vox no és un partit feixista, va camí de ser-ho. Sens dubte ja ha passat la fase del populisme. Estan al Congrés, però no aspiren a fer oposició, sinó a destruir. Es basen en l’insult i la mentida sense contenció, no aporten res més.
El 2016, Vox va aconseguir 40.000 vots. El 2019, 3,6 milions. ¿Com ho explica? El feixisme s’alimenta de dir que tot és un desastre. A Espanya s’ha deixat créixer entre la població aquest sentiment, que és al qual ha apel·lat Vox, i ara tenim un problema. ¿Culpables? Potser ho som tots una mica, perquè hem cregut que el sistema democràtic estava consolidat i que totes les conquestes estaven assegurades, però no era així. Sobretot, responsabilitzo els qui han exercit el poder des de fa molts anys en aquest país.
¿Per què? Perquè no han volgut veure ni sentir què estava passant. El poderós tendeix a aïllar-se en una bombolla on només sent allò que li agrada sentir i perd el contacte amb el carrer. Però això no és ara. Li explicaré una anècdota: el 1993, en una cimera hispano-portuguesa a la qual vaig assistir com a secretari d’estat del Pla Nacional sobre Drogues, anava passejant amb Pepe Borrell i de sobte em va preguntar: «Tu que estàs en contacte amb la gent, ¿què pensen de nosaltres?» Em vaig quedar de pedra, no podia creure què estava dient.
¿Què li va contestar? La veritat: que la gent no parlava gaire bé dels polítics. Em va dir que havia perdut el contacte amb la gent i es va sorprendre que jo anés cada dia caminant des de la meva oficina al Congrés. I t’hi atreveixes?, em deia. Li tinc molt d’afecte a Pepe, però aquella anècdota em va fer veure la perillosa distància que hi ha entre els polítics i la societat. Això acaba generant un espai d’indiferència que és aprofitat per la ultradreta. Vox ha crescut tant perquè hi havia un cansament a la població contra la burocratització del poder que ningú ha volgut veure fins que ens ha esclatat davant dels nostres ulls. Ara el problema és un altre i més greu.
¿Quin? Els moviments feixistes funcionen sempre igual: sorgeixen del no-res i van creixent a poc a poc fins que arriben a un punt d’inflexió a partir del qual decauen o s’enlairen. És on som ara mateix. Per això és fonamental que Vox no segueixi creixent a les properes cites electorals. Vivim un moment molt delicat per a la història democràtica del país.
¿Té ganes de tornar a exercir de jutge? El que vull és que es compleixi el dictamen del Tribunal de Drets Humans de les Nacions Unides que anul·la la meva inhabilitació i que es repari el que es va fer malament, però sembla que l’Estat no té pressa per fer-ho, perquè només em dona excuses. Estic esperant tornar a la carrera judicial, continuaré reclamant i, si no em responen, em jubilaré litigant.
Potser hi ha qui tem veure’l de nou vestint la toga. A hores d’ara ja sabem tots on som, qui va fer el que va fer i per què ho va fer. Jo mai he hagut d’acotar el cap pel carrer, per més que els meus enemics em diguin jutge prevaricador. No tinc ganes d’ajustar comptes, no soc un home venjatiu ni sé odiar, però tampoc oblido.
¿Com creu que és la seva imatge pública en el dia d’avui? Les mostres que percebo al carrer són d’afecte. Em diuen «jutge Garzón», com si aquesta paraula formés part del meu cognom, i em pregunten quan tornaré. Els que em voldrien atacar no s’hi atreveixen, potser perquè em veuen de gran envergadura i temen que els pugui contestar.
¿Com es compagina defensar l’antifeixisme i ser amic de Villarejo, exmembre de la Brigada Político-Social franquista? Avui no mantinc relació amb José Manuel Villarejo. En el passat sí, i ho vaig reconèixer. Ell era un funcionari de policia, però en cap moment vaig saber que pogués estar fent alguna cosa fora de la llei. Els que ara diuen que ho sabien, menteixen. El sorprenent és que els que haurien d’haver sigut els meus defensors m’hagin atacat per aquest assumpte i hagin manipulat les meves paraules.
També se li critica que al seu bufet d’advocats es porti la defensa d’antics membres de les clavegueres d’Interior. Jo tinc un despatx, però no porto la defensa de cap d’aquestes persones i tampoc controlo el que fan altres advocats en l’exercici de la seva responsabilitat. Em pregunto si als socis de Cuatrecasas o Garrigues els plantegen aquestes qüestions.
