El darrer esglaó d'un llarg procés per recuperar l'immoble

El Jutjat de Primera Instància

número 1 de La Corunya ho va deixar clar fa uns dies en una sentència demolidora en to i arguments: El Pazo de Meirás és de l'Estat i no de la família Franco. L'escrit, de gairebé 400 pàgines, remarca una altra qüestió fonamental en el debat, com és l'existència de «mala fe» del dictador en registrar-lo de forma fraudulenta. A falta dels possibles recursos que pugui interposar la família del dictador, la sentència i el seu contingut suposen el principi de la fi d'un camí que administracions públiques, activistes en pro de la memòria històrica i tot tipus d'agents socials van emprendre dècades enrere, amb l'objectiu que la fortalesa passés a integrar el patrimoni públic de l'Estat.

No es va haver d'esperar molt després la mort del dictador per veure reflectits a la premsa local els primers passos d'aquell camí. Va ser el 1977 quan la propietat del Pazo per part dels seus hereus va començar a qüestionar-se. Les primeres veus discordants van ser les de l'Assemblea Popular Gallega, el Centre de Cultura Popular de la Corunya o el Partit Socialista local del moment, que van elevar peticions de devolució sense cost per al poble. Una qüestió que va arribar a formar part, fins i tot, del posterior debat de la capitalitat, ja que

figures com l'alcalde Joaquín López Menéndez o el llavors líder socialista Francisco Vázquez van arribar a reivindicar l'estatus de capital per a la ciutat al·legant que el Pazo podria arribar a cedir-se com a seu de la Xunta de Galícia.