Oblidada Isabel II. A la Gran Bretanya mana la greu crisi financera i política que ha obligat la nova primera ministra, nomenada fa només 40 dies, a cessar fulminantment el ministre de màxima confiança, l’economista d’origen ghanès Kwasi Kwarteng. I a fer marxa enrere al seu programa econòmic ultraliberal. Liz Truss va ser elegida successora de Boris Johnson, obligat a dimitir després de diversos escàndols, en la votació dels militants del partit malgrat no ser la preferida dels diputats, inclinats cap al més ortodox Rishi Sunak, el gran rival i anterior ministre d’Economia. El seu èxit a les primàries va ser assegurar que baixar impostos, sense importar el dèficit, generaria creixement.
Dit i fet, el dia 23 de setembre passat el seu ministre d’Economia, Kwasi Kwarteng, va presentar de manera triomfalista un minipressupost (sense previsió d’ingressos ni de despeses) amb una baixada d’impostos -la més gran en 50 anys- de 43.000 milions de lliures (uns 58.000 milions d’euros). El més emblemàtic -i polèmic- era baixar del 25% al 19% l’impost de societats i abolir el màxim del 45% els contribuents més acabalats en el de la renda. Justificació: deixar més diners a les mans de les empreses i dels més rics animaria la inversió i beneficiaria tota l’economia i l’ocupació. Es va dir, per la prioritat a la desregulació i la inversió privada, que tornava el thatcherisme, però Margaret Thatcher sempre va advocar per la reducció de la despesa. I la Gran Bretanya de llavors, amb molt de pes a Europa, no és la del Brexit que, volent recuperar la sobirania britànica, l’ha aïllat.
Les teories ho justifiquen tot, però la realitat és més aviat crua. Diuen que la solvència financera és una cosa que costa temps per aconseguir, però que es destrueix en un minut. I els mercats no es van creure Truss ni Kwarteng. Immediatament, van pujar els interessos del deute britànic, l’esterlina va iniciar una caiguda que la va acostar a la paritat amb el dòlar, va estendre el pànic i el Banc d’Anglaterra va haver d’intervenir sostenint la lliura i comprant deute anglès (i protegint els fons de pensions que hi confiaven).
En suma, per evitar el desastre, el Banc d’Anglaterra (BoE), que preocupat per la inflació apujava els tipus d’interès, es va veure forçat a fer el contraindicat: injectar més diners a l’economia. El resultat va ser una inquietud creixent, l’FMI va emetre un dictamen, no sol·licitat, que qualificava el pla de fiscalment irresponsable i el BoE va anunciar que la seva intervenció finalitzaria divendres.
I divendres Truss es va veure forçada a cessar Kwarteng, i substituir-lo per Jeremy Hunt, de l’ala més ortodoxa del partit. I és que Truss va topar també amb el malhumor i la gairebé rebel·lió dels seus propis diputats. Estava sola davant del perill i a la conferència conservadora de la setmana passada ja va haver de retirar l’abolició del màxim del 45%. La por era que la rebaixa impositiva acabés portant a una forta retallada de la despesa social i a la derrota electoral el 2024. Les enquestes donen ara un avantatge de 30 punts als laboristes.
Truss vol sobreviure i ha sacrificat el seu tan proper Kwarteng, però la crisi financera no s’ha acabat i el seu prestigi al partit i al país està per terra. No és Thatcher qui vol, sinó qui bé calcula.
Amb el Brexit, la Gran Bretanya va entrar en una deriva nacionalista que l’ha portat del conservador temperat Cameron (Aznar va dir que va pecar amb dos referèndums, Escòcia i el Brexit), la irresoluta Theresa May, el demagog Boris Johnson -purgat pels mateixos diputats als quals va donar una àmplia majoria- i ara Liz Truss, una primera ministra que el Financial Times qualifica de zombi. Quatre primers ministres des del 2016 al país de l’estabilitat mentre que a Espanya només n’hi ha hagut dos (encara que molt atacats).
Oblidar la realitat (Gran Bretanya era a la UE des de feia molts anys i Thatcher mai la va voler treure) ha acabat portant a una perillosa inestabilitat. I a la fantasia: creure que un país mitjà pot gastar molt més del que recapta sense que els mercats el sancionin. I el càstig dels mercats condueix al fracàs polític. Alberto Núñez Feijóo, pels impostos, i Pedro Sánchez, perquè la despesa també compta, haurien de tenir-ho en compte.
