Al final les llàgrimes van resultar ser de felicitat. Ja fa un mes des que Èric Vila va fer realitat el somni que tenia quan era petit: Girona estava a l’ACB i no només això sinó que ho feia amb ell com a jugador. Tenia ganes de recuperar les grans nits a Fontajau i, per què no, fer-ho des de dins de la pista, sobretot ell que se n’havia passat tantes a la grada seguint incondicionalment l’Akasvayu. «Era un hooligan, ho vivia com ningú», explica la seva mare Esther Vila. Recorda, nostàlgica, com l’Èric va haver d’acomiadar-se d’aquella època amb resignació perquè el club que li tenia el cor robat havia fet fallida. De res va servir manifestar-se pels carrers de la ciutat per reclamar-ne la continuïtat ni «rebentar la trompeta (que habitualment utilitzava per animar) de tant botzinar i cridar» per intentar evitar el pitjor desenllaç. L’Akasvayu desapareixeria el 2008 i amb ell el somni de l’Èric. El que no s’hagués imaginat mai era que catorze anys més tard acabaria complint-lo sent-ne un dels artífex. L’aler pivot bescanoní va fitxar pel Bàsquet Girona l’estiu de 2021. Tornava a casa per jugar a LEB Or després d’un període complicat per culpa d’una lesió que va fer-se als Estats Units i gràcies a l’esforç i sacrifici constants -es comporta exactament igual que quan tenia 10 anys- formaria part de la història del bàsquet gironí retornant Girona a l’ACB. Però el somni no només es queda aquí perquè l’Èric vol continuar millorant i progressant a l’elit. D’ambició, no li’n falta. Tampoc de talent. I tothom coincideix que està en les millors mans per explotar-lo, al costat d’Aíto García Reneses i Marc Gasol.
«Era un nen una xic introvertit, però de mica en mica es va anar obrint. Va acabar la temporada molt content, era bon company i generosíssim a la pista. No es va notar gens la diferència d’edat, malgrat que era preinfantil i jugava amb fitxa de mini», comenta Tomàs Brea. Va ser un dels primers entrenadors de l’Èric i qui va convèncer-lo per jugar al Sant Josep després d’haver començat a l’escoleta i tenir dubtes sobre si continuar o no amb el bàsquet. Allà s’hi estaria tot just un any perquè el Barça el fitxaria el 2010. «A part de ser alt, era molt bo tècnicament. Dominava les dues mans, la pilota, el bot, donava seguretat i tenia visió de joc... Feia millors als companys. També es notava que li agrada formar part d’un grup», diu. I afegeix: «Sempre ha tingut un caràcter guanyador. En un Campionat de Catalunya lluitàvem pel 3r i 4rt lloc després que ens eliminés el Joventut i el partit estava molt igualat... En el temps mort, l’Èric em va dir que volia l’última jugada. Així va ser. Va travessar tota la pista i ens va donar el bàsquet de la victòria. Allà vaig tenir clar que arribaria lluny. No passa cada dia que el nano més petit de l’equip assumeixi tota la responsabilitat...».
Feia relativament poc que l’Èric s’havia desil·lusionat una mica amb el bàsquet arran de la desaparició de l’Akasvayu. La seva família tenia tres abonaments a mitges entre la mare i l’avi i s’anava combinant per anar als partits. L’únic abonament que estava sempre adjudicat era el de l’Èric, amb el número 9.967, que no se’n perdia mai cap amb la trompeta, la bufanda i la pilota de l’Akasvayu -que ara té firmada per Marc Gasol. Tampoc la seva germana, Clau Vila, però per edat no li calia abonament. «Els dies de partit sempre han sigut molt especials a casa. Ens preparem hores abans i ho portem tot per animar. Ho vivim amb moltíssima emoció», diu la Clau. Ella és cinc anys més petita que l’Èric i té una mica borrosos aquells records, tot i que «la mama sempre m’explica que jo corria per allà Fontajau i jugàvem a la pista perquè al tete li agradava molt, sempre volia anar-hi».
També guarda bons moments de la seva infància Paula Cuadrado. És la seva millor amiga des que l’Èric va marxar al Barça. «Érem uns marrecs, ell era infantil, però en l’actualitat continua sent el mateix Èric que vaig conèixer de petita. És bon amic, treballador, un currante, té els peus a terra i només ha canviat el fet de ser millor jugador. Ara s’ha fet gran a la pista, es coneix millor i sap com treure profit de les seves habilitats. L’admiro perquè és un noi que es marca objectius i els persegueix malgrat que trobi entrebancs pel camí. Sempre hem mantingut el contacte, encara que la distància ens separés com quan va estar als Estats Units», assegura la Paula.
De l’època de l’Èric al Barça en parlen els entrenadors Alex Terés i Marc Calderon. «Guardo un record súper viu i especial de l’Èric. Tenia molt talent i apuntava maneres, amb un gust pel bàsquet espectacular, però el seu cos no el deixava destacar. Era molt llarg i prim i no li donava. Vam dedicar molta estona per fer-li entendre que en un futur, quan es posés més fort, cada petit obstacle que aleshores el frustrava acabaria sent un pas més per ser professional. Com a entrenador veus passar a molts jugadors, però de l’Èric te’n recordes», diu Terés. El mateix opina Calderon: «Porto anys entrenant a la pedrera i l‘Èric era un dels jugadors que tenia clar que aconseguiria ser professional. Amb la seva alçada molts no podien botar la pilota o tirar de tres i ell ho feia. El seu procés de desenvolupament físic potser ha anat més lent perquè no era un jugador fort, però el Barça va apostar fort per ell».
L’Èric es va convertir en el jugador més jove en debutar amb el Barça a l’ACB amb 16 anys i sis mesos. Encara ostenta aquesta condició. No obstant això, després de sis anys a la Masia el 2016 va decidir marxar als Estats Units, un cop feta i aprovada amb bones notes la selectivitat, per estudiar i continuar amb la seva carrera com a jugador. Tenia 18 anys. «Li vaig perdre el rastre perquè no va tenir continuïtat, però apuntava moltíssim a jugador d’ACB. Era dels millors que he entrenat mai», confessa Calderon. L’aler pivot bescanoní s’enfrontaria a la cara més cruel de l’esport després de patir una lesió. I la distància, per més que sembli un inconvenient, reforçaria la relació amb el seu cercle més proper. «Normalment en l’etapa de l’adolescència els germans no es porten gaire bé, però a mi em va tocar tot el contrari. Sempre ens hem portat súper bé i pràcticament mai ens hem enfadat. Aleshores jo estava a Madrid, que també vaig marxar per jugar a bàsquet, i ell em trucava cada dia des dels Estats Units. Quan estava a Barcelona, hi anàvem sempre», diu la Clau. Ella, ara, juga amb el Quart a Segona Catalana. Com es pot veure, el bàsquet ha sigut un dels responsables que el seu vincle sigui tan fort. «Tenim una cistella a casa i ens passem el dia tirant. Encara la fem servir», comenta.
El mateix ha passat amb la Paula. «Després de tants anys i molta distància entremig, la relació que tenim és molt especial. No deixa de ser un jugador d’ACB i té l’agenda plena, però és una persona meravellosa, per mi és com un germà, i continua comportant-se de 10 tant amb mi com amb la seva família i la meva. L’estimo moltíssim», assegura. La Paula ha seguit l’Èric a tot arreu. Fins i tot, «quan ell no hi era, quedava amb la seva mare per anar a casa seva a veure’l a la tele». Com tot l’entorn de l’Èric, és una apassionada del bàsquet i va fer-se abonada del Girona en l’entrena a LEB Plata. La reacció de la Paula en saber que l’Èric tornava a casa va ser increïble: «Em vaig posar molt feliç». I ara que pot veure’l de prop a l’ACB... «Tinc enveja sana que s’hi pugui dedicar. El seu somni sempre havia sigut tornar a casa. De petit somiava amb jugar a Fontajau. És bestial que ho hagi aconseguit. Per mi és un plaer viure aquests moments al seu costat i saber que té els objectius molt clars. Sempre li he dit que el seguiré sigui on sigui, però ell li fot nassos per treballar i lluitar pel que vol. Representa l’orgull del bàsquet gironí a Fontajau», assegura.
Tothom coincideix que l’Èric tenia fusta de jugador ACB. Ha hagut de picar molta pedra, i potser no ha aconseguit arribar-hi realment fins als 24 anys, però en l’actualitat està demostrant que pot consolidar-s’hi. «Ha arribat a l’ACB en el moment que ha estat preparat. Em fa molt feliç veure’l a Girona i reconèixer moviments que feia quan el teníem a la Masia. Per ell és una sort estar a casa, amb l’Aíto i en Marc. També amb en Pol (eren companys al Barça). Tot plegat és un encaix massa maco», apunta Tarés. Mentre que Calderon explica l’anècdota de quan era l’ajudant d’Aíto a la Penya: «Em va ensenyar una jugada de fons, 31, que després li vaig ensenyar a l’Èric. Quan li vaig veure fer en un partit d’aquesta temporada..., em va fer molta gràcia. No la fèiem des de cadets». Per la seva part, Brea té clar que «es menjarà el món quan es deixi anar». «La millor jugada contra el Madrid va ser el tap de l’Èric a Claver. Té aptituds per fer tot el que es proposi», conclou.
