Nora García Maestu: «Se sorprendran de com de ràpid pugem»

En l’escalada de velocitat no hi ha gaire marge per pensar: concentració, explosivitat i una seqüència de moviments entrenada una vegada i una altra decideixen cada cursa. Nora García Maestu (Cambre, A Coruña) té 17 anys i ja sap què és competir al màxim nivell, fins i tot a la Copa del Món absoluta. Entrena a Riazor i a Barcelona i, en la seva primera Copa d’Europa absoluta, va acabar vuitena. Ara podrà competir davant del seu públic a GRAVITEO A Coruña Xacobeo.

—Quina diferència hi ha entre l’escalada de velocitat i les altres modalitats?

—En escalada hi ha tres modalitats. La corda, que consisteix a pujar molts metres d’altura; el bloc, que és més explosiu i amb moviments curts de més dificultat; i després hi ha la dificultat, en què tenim un mur de quinze metres. El que més ens caracteritza és que es tracta d’una disciplina en què escalem molt ràpid. Visualment, es nota la diferència respecte de la corda i el bloc. L’objectiu és arribar a dalt tan aviat com sigui possible.

—Impressiona l’experiència de pujar tan de pressa?

—Jo pujo en vuit segons i sí, és cert que l’altura impressiona. Abans de fer velocitat, es comença per les altres disciplines per agafar força als dits i a la musculatura en general. Quan comences en velocitat, potser costa agafar els moviments perquè hi ha passos llargs per poder arribar bé a les preses. Al principi costa una mica, però si continues entrenant és molt divertit. Aquesta disciplina té la particularitat que el mur és igual a tot el món. Les preses estan col·locades al mateix lloc. Abans hi havia preses diferents i els esportistes s’havien d’adaptar a cada paret, però ara pots tenir la teva pròpia seqüència de moviments i millorar-la als entrenaments.

Una disciplina jove als Jocs Olímpics

—L’escalada és molt jove als Jocs Olímpics. Com vas començar en aquest esport?

—Vaig començar de petita gràcies a la meva mare. Anàvem amb el meu germà a escalar al rocòdrom. Ella era tècnica de la selecció gallega i actualment és la meva entrenadora. Aquesta disciplina de velocitat es va començar a entrenar a Santiago, on hi havia un mur. Van començar el meu germà i la meva mare. A mi també m’agradava, em van venir ganes de provar-ho i vaig continuar amb ella.

—Quines habilitats de l’escalada de velocitat es poden aplicar fora de l’esport?

—Com que tens molt poc temps, has d’estar molt concentrat. Correm verticalment sobre punts de suport molt petits. Pots anar cap a un costat i relliscar o, potser, tot el contrari, reaccionar i pujar més de pressa. També cal tenir capacitat per acceptar les situacions que et trobes en les diferents competicions. A més, l’esport i la rutina t’exigeixen desenvolupar la constància. A mi, a l’hora d’estudiar, m’ajuda a concentrar-me de seguida. No em costa tant. Em permet tenir uns horaris determinats per fer les coses, no em dona temps a tenir mandra.

—És important centrar-se només en la pròpia habilitat i no mirar el rival?

—Hi ha dues circumstàncies en la competició. Primer hi ha la classificació, en què no competeixes amb qui tens al costat, sinó que busques el millor temps possible. En funció d’això, es determina si vas a la final, si hi pots accedir o si quedes fora. La final és un sistema d’eliminatòries en què competeixes amb el rival que tens al costat. Qui prem abans el botó de dalt de tot passa a la ronda següent.

Competir davant del seu públic a A Coruña

—Què suposa que arribi una competició de Graviteo a A Coruña?

—En l’última edició, la de Barcelona, vaig competir en velocitat. Era una Copa d’Europa absoluta, la primera en què vaig participar, i vaig quedar vuitena. Em va anar molt bé i vaig marxar supercontenta. Em fa tenir moltes més ganes de competir aquí també. La gent que vindrà escala des de sempre a A Coruña i animarà moltíssim. Molta més gent ho podrà veure. Encara que no ho entenguin o no coneguin el reglament, només veient els escaladors pujar i prémer els botons de dalt, que s’encengui el llum verd o vermell, s’ho passaran molt bé. Els que competim també ho gaudirem molt. S’agraeix tenir una competició d’aquest estil a A Coruña.

—L’estètica d’aquest esport a l’aire lliure enganxa l’espectador?

—Potser a A Coruña no hi ha gaire gent que conegui l’esport perquè entrenem en interior. Però, quan competim a l’aire lliure, en un lloc per on passa molta gent, se sorprendran de com de ràpid pugem. És un esport molt explosiu, molt visual i atractiu. A més, a mi m’enganxa el fet de tenir el públic a casa, això sempre s’agraeix.

—Creus que una competició com Graviteo A Coruña Xacobeo ajuda a omplir cada vegada més els rocòdroms de nous escaladors?

—En velocitat, abans érem molt poques persones. Cada any ve més gent i el canvi es nota moltíssim. L’ambient millora molt. Com que som pocs, de vegades no coincidim per horaris i entrenem sols. Com més gent hi ha, més divertit i animat és l’entrenament.

El repte: acostar-se al seu rècord de 8,23 segons

—Amb quina il·lusió afrontes Graviteo A Coruña Xacobeo?

—En aquest cas hi haurà l’Open Internacional i l’Open Gallec. Jo, en principi, competiré en tots dos. Vull fer-ho tan bé com sigui possible, aconseguir els millors temps possibles respecte al meu rècord, que és de 8,23 segons. Després, vull gaudir molt de la competició i passar-m’ho molt bé. Es tracta de fer curses amb les quals em senti bé. Crec que l’Erik Noya també hi vindrà. Va ser subcampió del món, és al nostre club i és molt bo. És un dels primers defensors de l’escalada de velocitat a Espanya.

Als 17 anys, Nora ja ha fet el salt a competicions absolutes, però insisteix que encara està començant. El seu objectiu és millorar els seus temps i gaudir. Després, com ella mateixa reconeix, «pot haver-hi sorpreses i acabar al podi».