Lluís Gavaldà: «No hi ha res més postís que algú fent veure l'edat que no té»

Després de cinc anys sense treure noves cançons, Els Pets arriben al festival de la Porta Ferrada amb el seu nou àlbum, «Som», que tracta la «felicitat adulta» sense perdre la inconfusible essència d'un dels clàssics del pop català.

Deien que en aquest àlbum fan un estil de «pop adult». Els Pets s'han fet grans?

És clar. Hem de fer pop adult perquè tenim 56 anys. Si féssim «pop adolescent» tindríem un problema. No hi ha res més postís que algú fent veure que té l'edat que no té. Així que no només no ens amaguem que anem ja per la cinquantena, sinó que a més a més n'estem ben orgullosos i creiem que això no és cap mena de problema a l'hora de fer música.

Els temes de les cançons han canviat. I l'essència?

Crec que són temes fets per a gent adulta però que continuen sent universals: amor, desamor, pèrdues. Tot plegat forma part de l'aprenentatge vital.

Segueix sent necessari per a la música tenir un punt d'insolència i d'humor?

Oi tant, és necessari per poder continuar vivint. Si no tens sentit de l'humor, la vida es fa molt feixuga. Al cap i a la fi, som poca cosa més que joglars del segle XXI, que la nostra funció principal és distreure la gent i fer-los oblidar els seus maldecaps. De fet, si no tinguéssim sentit de l'humor, ens hauríem posat un altre nom.

Al costat d'aquestes noves cançons seguiran tocant Pau o PauTarragona m'esborrona?

Aquestes dues precisament ja no les cantem. Quan traiem disc nou tenim ganes d'ensenyar-lo, és com una espècie d'obligació que ens hem imposat a nosaltres mateixos en el sentit que, per respecte al teu públic, no pots fer sempre el mateix. De totes maneres, que ningú s'espanti perquè fem una barreja. Diria que hi ha un 60% de cançons del disc nou i un 40% que fa un repàs de la nostra trajectòria. Això sí, un repàs més enfocat cap al que nosaltres en diem Els Pets del segle XXI, cançons amb què ens sentim més còmodes ara mateix. És a dir, podria cantar Profilàctic o Vaig calent, però sincerament queda una mica lleig que un home de 56 anys canti això ja.

Vostès volen ser reis. Si se'ls complís aquest desig, què seria el primer que farien?

Doncs l'endemà mateix aboliríem la monarquia, directament.

Els duraria molt poc.

Sí, seríem els reis més breus de la història de la corona mundial. La lletra de la cançó precisament parla d'això, que la monarquia és un sistema i un estament anacrònic, sectari, classista i francament feixista. Sobretot la monarquia espanyola, la qual no ens hem d'oblidar que ve de la voluntat personal i intransferible d'un dictador feixista com era Franco. La gent que és inviolable davant la llei a mi em fan molta nosa.

Al nou disc tenen la cançó de L'exèrcit que vindrà

Sí, i tant. Amb el somriure la revolta, que deia Lluís Llach. La idea d'aquesta cançó és fer una reflexió col·lectiva que tot el que hem aconseguit ha sigut a base de pressió popular, de sortir al carrer i exigir a la classe política que ja estem farts d'aquest statu quo i que volem canviar-lo. Tota la gent que es pensa que això és el caprici de quatre polítics va molt equivocada, nosaltres hem anat a rebuf de la voluntat popular. I tenint en compte que tenim a davant un enemic que té eines d'Estat molt poderoses, hem de ser conscients que això s'ha de treballar diàriament i contínuament, que no va només de sortir tres dies al carrer.

Van decidir recuperar la inversió de l'últim disc abans de treure'l per Spotify. Ha de lluitar el músic contra aquestes plataformes?

En el nostre cas crec que portem 12.000 còpies venudes. Això vol dir que la gent entén que la música demana una feina i una inversió ja no només de capital sinó de temps i dedicació. Però això és una opció personal i intransferible. La gent que vol regalar la seva música, em sembla collonut. En el meu cas, a mi m'agrada donar valor al que faig i la sensació que tinc és que acabes creant una inèrcia perversa, que és que tot és de pagament però la música no. I quan passa això la música es mor. L'única manera de subsistir per a un músic és guanyar-se la vida amb la feina que fa.

Li han dit mai que quan canta sembla que tingui accent gironí?

Hòstia no! No, no m'ho han dit mai. Ves que no sigui perquè tinc tota la família política a Girona. Deu ser que canto amb la boca més tancada.

Com es planteja el concert a Porta Ferrada?

És un concert d'aquells que et ve de gust fer perquè no és el públic normal que tindríem en una festa major. Per a mi això és un al·licient, a mi m'agraden aquests concerts en què t'has de guanyar la gent.