Casoris i casoris

Acabo de llegir al Diari de Girona la informació que la periodista Laura Fanals ens ha ofert sobre estadístiques de casaments catòlics i no catòlics durant els últims cinc anys. Segons les dades, la gent es casa menys. Un 4,52% menys de matrimonis civils que l'any 2019. A Girona, 2.704 casaments civils i 222 matrimonis catòlics (un 22% menys que l'any anterior). Tota aquesta informació precisa la constato i l'observo des de la meva condició de capellà vell que s'ha passat més de seixanta anys casant gent.

El que recordo i agraeixo és que celebrar un casament, normalment, per a un rector és una feinada i l'oportunitat d'acompanyar una parella d'enamorats en una reflexió rica de contingut, de diàleg, de participar de la simplicitat i de la bellesa d'un ideal descobert, treballat, en un clima de tendresa. Com més vell m'he fet, més he valorat les múltiples xerrades dutes a terme amb les parelles. El capellà no casa ningú. Són els contraents que es casen davant d'un ministre delegat. He gaudit compartint l'anhel d'una aventura en la qual ells, els nuvis, són conscients, amb més o menys profunditat, dels misteris de l'amor conjugal indissoluble, com l'Amor de Crist a la seva Església.

Sovint es posava al servei del futurs esposos tot un equip de gent preparada per parlar de casats acasats. Quan alguna crisi sorgeix a l'horitzó, el recurs a Déu és natural. El matrimoni és l'Església domèstica, diu el Concili Vaticà II. Quan vaig pel carrer -anava- i veia una parella vella agafats de la maneta pel passeig de Girona, m'hi acostava i, somrient, els deia: «Doneu gràcies a Déu! El poble necessita veure gent gran casada, des de fa molts anys, i donant-se la maneta amunt i avall del passeig. És el triomf de l'esperit.