«En temps de Twitter i d’aparença, amb més empatia ens aniria millor»

Es defineix com a «poeta, cantant i escriptor de cançons», admet que de vegades s’ha sentit un «rara avis» en el panorama musical català, però defensa la virtut de la cançó de protesta. Al març va publicar «Memòria» (U98) i el presenta diumenge al Festivalot, davant d’una audiència ben poc habitual.

L’estimula cantar per a nens?

Sí, és un context de la cultura que m’havia quedat lluny però que després de tenir dos fills, i de buscar-los coses per internet de músicai vídeos que conectessin amb ells, he conegut de més a prop. A més també han aflorat propostes com el Festivalot, pensades per gaudir de la música en família, i algunes vegades com a artista i d’altres com a pare hi he anat. S’hi respira un ambient molt bonic. Tot és molt natural, i s’ha trencat aquell estigma d’anys enrere que les coses per a nens eren simples.

Què els oferirà?

Farem un repertori molt similar al de sempre però haurem de fer incís a enfocar els temes de manera més pedagògica, quan els introduïm. Per a un infant, temes de memòria històrica poden ser feixucs i per això hem preparat una adaptació del repertori pensant en el públic que tindrem al davant, perquè puguin entendre el que expliquem a través de les cançons. Artísticament, però, és l’espectacle de sempre.

A la sala del costat de l’Auditori hi actuarà diumenge Doctor Prats. Això demostra que hi ha espai per a tothom?

Darrerament la música en català ha fet un esforç per demostrar que hi ha una qualitat de gèneres molt alta. Hi ha un bon equilibri, tant en quantitat com en qualitat. El Festivalot un any més fa l’esforç d’acostar a les famílies moltes propostes musicals en català. Doctor Prats és una proposta molt festiva, per ballar, i en canvi nosaltres som més acústics i per escoltar.

Al seu estat de WhatsApp hi posa «Fuster de cançons». On és el seu espai?

A vegades em sento una mica fora del que acostuma a ser la indústria musical. Soc una mica rara avis. El gènere cançó d’autor ajuda a identificar però estilísticament faig el que em dona la gana en cada disc. Això em permet experimentar i fer petites excursions cap a gèneres musicals que m’agraden. He fet discos més electrònics, més pop, més rock, i ara aquest és més acústic. Pot ser difícil situar-me perquè la canço d’autor dona molta llibertat.

Què hi va aprendre a la fusteria del pare?

A valorar el treball artesanal. El meu pare i el meu oncle tenien una fusteria on hi havia moltes eines manuals i poca màquina. Gaudia molt jugant amb els Playmobil al seu costat, menjant-me molta pols, i els intentava imitar. Per això m’agrada pensar que el treball del meu pare a la fusteria el faig també jo amb les cançons, totes artesanals.

Entre «Festa major», l’anterior disc, i «Memòria», ha perdut optimisme?

Abans de «Festa major» havia fet dos discos amb molta càrrega politica, «Protesta» i «Proposta». Un mes abans de «Proposta» el meu pare va morir. A l’hospital m’havia dit que li hauria agradat un disc meu fet més amb el cor que amb el fetge, que no critiqués tant, perquè creia que em farien més cas, així. «Festa major» era un homenatge a aquesta manera més emocional de la música. Amb «Memòria» m’he tornat a reenganxar a la idea de «Protesta» i «Proposta», és un disc amb més carrega política. És el terreny estilístic on em sento millor, la cançó de protesta és el meu espai.

Parlant de memòria, de què no es vol oblidar mai?

De tenir empatia. És un valor fonamental per entendre les relacions amb les persones. En un món de Twitter, d’aparença, d’aparador, l’empatia no és un valor ni una qualitat que estigui a l’ordre del dia. Si hi hagués més empatia les coses podrien funcionar millor. Hi haria més justícia i respecte.